Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (1) Des del pòrtic de la plaça de Sant Jaume

el dia
Plaça de Sant Jaume, any 1771. Lola Anglada. Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Font: Barcelona entre muralles.


Hi ha moltes maneres d’abordar l’experiència històrica i certament hi ha moltes coses per dir de la Barcelona gòtica. Podem tractar de la integració dels burgs a la ciutat i de la construcció de les muralles; dels carrerons estrets només per a vianants, de vegades bruts, però molts d’ells empedrats i en una bona part amb clavegueres; de les places bullicioses als dies feiners: la del Blat, la de les Cols, la de l’Oli, la de la Llana, la de Santa Anna, la plaça Nova; en totes aquestes places es podia sentir la presència quotidiana dels mercats, acolorits i sorollosos, i també de tant en tant en alguna es podia veure com s’hi plantaven les sinistres forques. Podem passejar-nos pels carrers que esdevenien escenaris de festes i de dols, i copsar l’ambient urbà tan vital, especialment a la façana marítima. Podem apropar-nos al món del treball, recorrent obradors i botigues, o als espais marginals. Així mateix, podem parlar dels horts i les vinyes que hi havia al pla de Barcelona o al capdavall de la Rambla, on els ciutadans conreaven verdures i fruites i hi passaven estones d’oci. També podem endinsar-nos a les cases: als palaus urbans amb pati i escales de pedra del carrer de Montcada o del carrer de Lledó; a les cases dels menestrals properes al Rec, estretes i fosques, o a les del barri dels Arcs o del Pi; a les casetes dels mariners a la Ribera, a alguna botiga mal condicionada com a habitatge per una vídua pobra o una lliberta (n’hi havia d’escampades arreu de la ciutat). De tot això, ja n’he parlat altres vegades, però ens hi podem tornar a referir.

De tota manera, considerant que l’experiència història es pot abordar de formes distintes, voldria explicar l’ús dels espais i la vida a la ciutat d’una altra manera. Em basaré en unes històries quotidianes, puntuals, esdevingudes a la Barcelona gòtica, escollides entre els milers de documents de l’època, i miraré de reviure-les en els seus escenaris. Partint de la premissa que la història és un relat amb molts principis, però cap final, començaré per un d’aquests molts principis. A l’època gòtica, com en totes les èpoques, hi va haver moments brillants, alguna llum penetrant entre els finestrals de la Seu, de Santa Maria del Mar, de la Llotja dels mercaders, del magnífic Porxo Nou del Forment, del Saló de Cent, dels palaus urbans i les cases burgeses..., però també hi hagueren penombres, ombres i foscors. Des de la segona meitat del segle XIV les mortaldats feien la seva aparició periòdica, i ja abans s’havien esdevingut males anyades i fams, de què es ressentia, especialment, el poble menut.

Els buits que deixava en els espais urbans la població que moria d’una manera prematura s’omplien ràpidament mitjançant l’entrada de forasters, sobretot de camperols que cercaven millorar les seves condicions de vida a la ciutat. Barcelona creixia, tot i les crisis de subsistència i les epidèmies intermitents. Alguns barcelonins s’enriquien per mitjà del tràfic mercantil, i malgrat els perills del mar infestat de pirates, s’aventuraven per la Mediterrània i omplien les seves arques. La institució municipal s’havia desenvolupat i el Consell de Cent, a les mans de l’oligarquia urbana, governava la ciutat des d’una casa contigua a la plaça de Sant Jaume, que havia esdevingut el centre polític del municipi. Allà, des del 1373, s’hi reunia el Consell de Cent i ja des d’uns anys abans s’hi duien a terme els afers administratius.

Durant el segle XIV les revoltes i els avalots sovintejaven. La crisi alimentària, la pesta negra, la frustració de la mà mitjana a causa de la política municipal excloent, la pobresa del poble menut, els bàndols entre l’oligarquia, les picabaralles entre la gent dels oficis i el fanatisme religiós eren motius recurrents que, a més, es podien entrellaçar. Així, a la primeria d’agost del 1391, va esclatar el gran avalot contra el Call: molts jueus hi moriren, d’altres foren obligats a convertir-se. El Call mai més no va ser habitat pels jueus, que ja hi eren feia una pila de segles, i s’urbanitzà de nou tot adaptant-lo perquè hi visquessin els conversos i els cristians.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)