Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (2) La plaça canvia

el dia
Plaça Sant Jaume. Font de Sant Honorat, església Sant Jaume i Generalitat. (1806-1820) Autor: Alexandre Laborde. (INHA)

També canviaren la fesomia i les funcions de la plaça de Sant Jaume, tan propera al Call. La plaça de Sant Jaume era un espai petit. Al lloc de la plaça actual hi havia la parròquia de Sant Jaume, amb el temple, la rectoria, el seu hort i el cementiri al costat; l’absis i la torre del campanar eren on avui hi ha la façana de l’Ajuntament. Davant de l’església hi havia un pòrtic, refet cap al 1388. Era una mena de llotja gòtica, formada per cinc arcs ogivals i esvelts enfront del temple que donaven a la plaça, i per dos arcs laterals que s’obrien envers el carrer de la Ciutat: “tan bella y delicadamente trabajada que aun lamentan su pérdida los inteligentes que tuvieron ocasión de admirarla”, afirmava Pi i Arimon. Al pòrtic de l’església de Sant Jaume, s’hi aplegaven els ciutadans. De vegades s’hi havia celebrat el consell, i d’allà sortien les cavalcades festives per Any Nou i per Sant Joan, que anaven fins al Born.

L’espai encara quedava més empetitit per la presència de diversos entrebancs: hi havia un om que servia de picota, on es lligaven els malfactors com un acte d’escarni públic. A més, s’hi feien els encants, on es venien mobles i utensilis de segona mà al millor postor, i encara hi havia les escrivanies. Les escrivanies eren petites estructures encastades a les parets de la plaça en què els escrivans atenien els seus clients i redactaven o copiaven documents; sobre les escrivanies s’havien construït envans que deformaven la plaça. Tot va canviar a partir del tràgic avalot del Call. Els revoltats no sols van devastar el barri jueu, sinó que van irrompre a la Casa del Consell. Llavors la plaça es va convertir en un camp de batalla i algunes de les escrivanies foren malmeses. Arran d’això les autoritats van manar que s’enderroquessin els envans de les escrivanies i que no se’n construïssin més. I es va permetre que cada escrivà, sobre el portal de la seva escrivania o obrador, disposés d’un bastiment de fusta plegadís o llevadís.

La Casa de la Ciutat s’havia anat ampliant a partir de l’adquisició d’una casa particular. L’entrada s’efectuava pel carrer de la Ciutat, no per la plaça. La façana “era fort trista e leja, attesa la condició de la Ciutat, e la bellesa de la dita casa a part de dins, la qual no·s mostra de fora”. (1) Atès el contrast entre la part de dins i la part de fora de la casa, es van iniciar obres per reformar-ne la façana, sempre al carrer de la Ciutat. La part oposada de la plaça, abans, quedava tancada amb l’entrada al barri jueu, que tenia una sola porta d’accés des de l’angle del carrer del Call, on hi havia una font; aleshores es va aterrar la torre que donava pas al Call per fer-hi un carrer perquè hi visquessin els cristians, ja que no es va autoritzar que a Barcelona hi hagués un nou call jueu. Un dels edificis es convertí en seu de la Diputació del General i, al cap d’uns anys, es comprà un obrador situat a la mateixa plaça per enderrocar-lo i embellir el carrer. També es traslladaren els encants a la Fusteria, de manera que es tragueren els trastos vells que s’acostumaven a subhastar a la plaça de Sant Jaume i es posaren a la part de mar, enfront de Llotja, en un indret on hi feien feina els fusters, sota les voltes que després s’anomenaren dels Encants. L’obra es completà amb una neteja més acurada de plaça, ja que des de mitjan segle XV els verguers de l’ajuntament havien d’escombrar cada dia, durant els mesos d’estiu –i d’un dia a l’altre la resta de mesos de l’any–, el porxo de Sant Jaume a fi que els ciutadans que acostumaven a aplegar-s’hi poguessin “més netament estar”.

(1) AHCB, 1B-I, Llibre del Consell, (anys 1395-1398) f. 144.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)