Espais marginals de la Barcelona baixmedieval - Els espais públics marginals Hospitals (5)

Antic Hospital de la Santa Creu. Exterior de la Capella al carrer de l'Hospital. (1950)
Foto: Estorch. (AMB)

Antic Hospital de la Santa Creu. Façana. Conjunt corresponent al carrer del Carme i al carrer Egipcíaques. (1932)
Foto: Jaume Ribera Llopis. (AMB)

Els hospitals medievals eren institucions on s’acollia especialment els malalts pobres, i també de vegades els pelegrins o els desvalguts, com ara els folls o els infants abandonats; és a dir, eren llocs pensats per socórrer certs col·lectius amb dificultats, però no estaven pensats com a espais marginals, ja que es considerava que disposar d’un bon hospital donava prestigi a una ciutat. Les ordinacions de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, redactades l’any 1417, conjuntament pel bisbe, els canonges i els consellers de la ciutat, el defineixen com a llum, noblesa, ornament, laor, glòria e ampliud en la Ciutat. Tot seguit, ens mostren quines eren les funcions de l’hospital: hi eren contínuament acollits, rebuts, sostinguts e alimentats en gran nombre, homens e dones pobres, afollats, contrets, orats, nafrats, e havents altres diverses misèries humanes, infants gitats e altres persones miserables de diverses nacions e condicions. Era, doncs, un espai on s’acollien marginats, però era un orgull per a la ciutat: la magnífica construcció de l’edifici ho demostra; era, segons el text de les pròpies constitucions, una mena de talismà on es practicaven les obres de misericòrdia, mitjançant les quals la dita ciutat sens dubte és preservada de infortunis e mals i els ciutadans barcelonins per les almoines dels quals les dites coses se compleixen, viuen en pau e concòrdia.

L’Hospital de la Santa Creu s’havia construït al cor del Raval com a resultat de l’ampliació del vell hospital del canonge Colom i unificava els altres hospitals escampats per la ciutat, que es clausuraren, tret de l’hospital dels mesells. Aquest sí que l’hem de definir com un veritable espai marginal, ja que s’hi acollia els llebrosos. La lepra va ser durant tota l’edat mitjana una malaltia temuda, maleïda, només el seu nom esgarrifava. Era la «malaltia», i cada època té la seva. Quan es parlava de la casa o de l’hospital dels malalts no calia dir de quins malalts: es tractava de la llebroseria. Els llebrosos eren marginats socials, la por d’infectar-se de la lepra, tinguda per incurable i contagiosa, els confinava en espais reservats exclusivament per a ells.

A Barcelona s’havia fundat al segle XII l’hospital dels llebrosos, al costat del camí que, travessant la Rambla i entre els horts, sortia de la ciutat vers ponent. Un cop construït el tercer recinte de muralla, l’hospital va quedar inclòs dins del Raval. Al segle XV hi hagueren intents de treure els llebrosos del recinte emmurallat, però seguiren allà fins al principi del segle XX.

Segons les ordinacions del bisbe Ponç de Gualba del 1326, dos homes eren responsables de l’hospital dels mesells; un clergue, que s’ocupava de les qüestions espirituals, i un administrador laic, que portava els comptes. Cap dels dos no tenia cura directa dels malalts, dels quals s’ocupaven dues dones: la clauera i la serventa. No es preveia que hi hagués cap professional de la medicina, no hi havia despeses per remeis. S’assenyala la prioritat a l’hora d’admetre els malalts i això ens fa pensar que hi havia manca de places; de tota manera, no sabem el nombre de persones que hi podien ser acollides, si bé augmenten al segle XV. Es faria estrany trobar-hi tan poc personal si no sabéssim que allà hi havia un grup de dones que s’hi estaven per «caritat».

Aquesta presència al costat dels més marginats té a veure amb els moviments d’espiritualitat laica, de pobresa i de solidaritat amb els pobres que s’escamparen per Europa en el context de les transformacions socials i econòmiques vinculades al renaixement urbà, i també en el context dels intents de renovació espiritual al si de l’Església i fora d’aquesta. Entre aquests moviments hi ha les beguines, que portaven una vida religiosa en el món al marge de qualsevol regla o claustre. El moviment havia nascut a la darreria del segle XII. Les primeres, Maria d'Oignies de Bravant i Jutta d’Huy, es dedicaren a servir els llebrosos; Jutta acabà els seus dies l’any 1228 reclosa en una cel·la adossada a la llebroseria de Lieja. Sabem que fins a la darreria del segle XVV (1474) amb els mesells de Barcelona hi havia «rescluses» o beguines i que aquell any les dites dones estaven molt estretes amb els dits mesells que tenen tan avorrida i estranya malaltia.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal, Universitat de Barcelona. Publicat a "El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta, Ed. UB, 2003, pàg. 457-465."

Fragment citat amb finalitats educatives i de divulgació històrica, sense ànim de lucre. Tots els drets són de l’autora i la Universitat de Barcelona.

Nota: El text i les imatges d’aquesta entrada s’han utilitzat amb finalitats educatives i divulgatives, sense cap ànim de lucre. Si algun autor o titular dels drets considera que el seu contingut no ha estat correctament acreditat o prefereix que es retiri, pot posar-se en contacte i faré les modificacions que calguin.

👉Anterior part aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2024/01/espais-marginals-de-la-barcelona_12.html
👉👉Segueix la següent part aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2024/01/espais-marginals-de-la-barcelona_7.html