Espais marginals de la Barcelona baixmedieval - Barcelona: l’urbs, els burgs i el Raval (2)

el dia


Barcelona, al segle XIII, no quedava del tot reclosa dins l’antiga muralla romana; fora muralla havien crescut una colla de viles noves o burgs. Aquests barris es van formar sense cap estructura urbanística a mesura que arribaven a la ciutat menestrals, mercaders i mariners, vinguts en general de les zones rurals properes. Jaume I (1213-1276) dotà la ciutat d’un nou recinte emmurallat, en el qual quedaren incorporats tots aquells nuclis.

Això va representar un procés d’integració dels espais perifèrics i dels seus habitants a la vida plenament urbana; per als barcelonins de la darreria del segle XIII havia canviat el sentit de l’espai urbà. Als veïns de la Vilanova dels Arcs, o de la Bòria, o del Pi, o de Santa Anna... les portes de la muralla ja no els deixaven fora cada vespre, sinó que el nou clos els tancava; per tant, havia canviat per a ells el sentit de fora i de dintre. De tota manera, l’urbs seria per a ells, encara, visiblement una altra cosa. Els homes i les dones que vivien a la Vilanova dels Arcs, on s’havien construït les cases aprofitant els aqüeductes romans, quan travessaven la Porta Bisbal entraven, de fet, visiblement en un altre àmbit; de la mateixa manera que els que venien de la Vilanova de la Mar o de la Bòria entraven a l’urbs per la Porta del Mercadal, encongits potser en passar arran de la presó, veient que penetraven en un altre espai de la ciutat.

La ciutat gòtica continuava creixent: enllà de la Rambla famílies menestrals bastien cases al mig dels horts i s’hi alçaven hospitals i convents. Pere el Cerimoniós (1336-1387), davant la guerra amb Castella, va protegir amb una altra muralla aquest Raval. Un ampli espai, en aquest cas poc habitat, s’integrava també a la ciutat; però els del Raval havien de passar la Rambla, enfangada moltes vegades, per entrar al recinte emmurallat al segle XIII i encara després penetrar en la vella urbs.

La integració és física i també jurídica. Es considera ciutadà de Barcelona tot home —dic home, no dona—, dels grups no privilegiats ni marginats, que visqui en qualsevol barri de la ciutat, en un domicili propi, és a dir, en una casa comprada o llogada; però els subalterns que viuen a casa dels amos no són ciutadans barcelonins. De dret, doncs, tots els homes que tenen domicili propi als barris novament incorporats poden ser ciutadans, amb els mateixos drets i els mateixos deures; per part de les autoritats hi hagué un interès integrador, de manera que la ciutat no estava dividida administrativament en barris sinó en quatre parts des del punt central del Mercadal. De tota manera, ens preguntem si els que vivien als barris perifèrics eren acceptats sense cap menyspreu.

En general cal afirmar, per les referències que ens han quedat, que la integració fou positiva, si bé hi ha algun indici que ens recorda velles jerarquitzacions entre els veïns de l’urbs i de les zones perifèriques. Em refereixo, per exemple, al problema de protocol que es planteja al gremi dels ferrers. El principal nucli de ferrers, els manyans, estava ubicat al barri antic de la ciutat, al Regomir. En altres indrets fora del vell recinte s’hi instal·laren ferrers de tall, calderers i altres membres del gremi. Per la festa patronal de Sant Eloi, encara al segle XV, quedava el vell costum que els confrares de cada barri anessin a Regomir, reconeixent de manera simbòlica el predomini que tenia el grup fundacional, per marxar des d’allà en processó tots plegats fins al convent del Carme, al Raval, on tenien l’altar de la confraria. Aquesta obligació, que representa en certa manera la preeminència dels ferrers que provenen del nucli més antic, és a dir, dels que s’estaven a l’urbs, va acabar provocant reticències per part dels altres, dels mestres ferrers dels ravals, els quals aconseguiren deslliurar-se d’anar a Regomir per Sant Eloi l’any 1454; podem considerar, doncs, que en aquests moments ja no queda cap ombra de diferència entre els uns i els altres.

La documentació que ens ha quedat dels segles XIV i XV no mostra una marginació especial dels qui viuen fora de l’urbs, especialment a la Vilanova de la Mar, ja que mercaders i burgesos hi alcen cases benestants. És la part més dinàmica de la ciutat i amb ciutadans que disposen d’una renda important. Ara bé, podem comprovar que en els espais més allunyats del centre urbà hi ha més densitat de població pobra; així, el Raval sempre sembla un espai deprimit, integrat al quarter del Pi, i acull més pobres vergonyants que altres quarters de la ciutat. El barri més allunyat del centre per la costa de llevant, la Ribera, format amb carrers estrets sense clavegueram i cases molt petites, ens presenta una població marinera dinàmica, però senzilla i de vegades conflictiva. Encara més enllà dels murs de llevant, al llarg de la costa, hi havia barraques fetes de joncs on vivien alguns pescadors i també homes que arribaven d’arreu cercant feina com a xurma de les naus. És una població inestable i pobra, de la qual recelen les autoritats i els ciutadans:

Com los pescadors e exavaguers o companyes lurs qui són gents aplegadisses e són en gran nombre, los quals de nits romanen e habiten en les barraques que són en lo ribatge de la mar, dins lo territori de Barchinona, se fassen grans roberies e talaments de fruytes e de splets de lenya e altres coses qui són prop les dites barraques e envers aquelles parts; e sia fort difícil de saber qui ho fa, com açò pusquen fer e fassen de nits. Per ço ordenaren los concellers e prohomens que.ls guardies e guardiants e qualsevol official per si o substuituts seus pusquen e hagen poder de fer scorcoll tota hora que.ls plaurà en les dites barraques e cascuna d'aquelles...

Aquests no figuren com a ciutadans, ni tampoc els subalterns: bracers, aprenents, servents, és a dir, bona part del poble menut que malvivia en la pobresa, incloent-hi els lliberts de diferents ètnies que sense gaire dificultat es barrejaven amb el poble menut.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal, Universitat de Barcelona. Publicat a "El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta, Ed. UB, 2003, pàg. 457-465."

Fragment citat amb finalitats educatives i de divulgació històrica, sense ànim de lucre. Tots els drets són de l’autora i la Universitat de Barcelona.

Nota: El text i les imatges d’aquesta entrada s’han utilitzat amb finalitats educatives i divulgatives, sense cap ànim de lucre. Si algun autor o titular dels drets considera que el seu contingut no ha estat correctament acreditat o prefereix que es retiri, pot posar-se en contacte i faré les modificacions que calguin.