.jpg) |
| En aquest dibuix de Joaquim Oliva es mostra la part del complex de la Cort del Veguer que donava a la plaça de l'Àngel, vista des del punt que avui transcorre la Via Laietana, a principis del segle XIX. A l'esquerra, la casa gremial que va ser enderrocada per obrir el carrer Jaume I, al centre la torre que, amb reformes dels segles XV i XVIII, va substituir una de les dues torres de la porta romana. A la dreta, la torre romana hexagonal que va sobreviure fins a l'enderrocament al segle XIX. Entre elles, l'actual carrer Llibreteria, aleshores Davallada o Baixada de la Presó. Les reixes revelen la funció carcerària del complex. |
La presó com a càstig és un concepte modern, tendeix a esborrar el que tenia de públic, és a dir, d’espectacle, l’exercici del càstig. Com diu Michel Foucault, el càstig tendeix a convertir-se en la part amagada del procés penal. En canvi, el càstig medieval pretén ser públic i exemplar per a la població, que presenciava les penes pels carrers i places de les viles i ciutats, on es poden veure homes i dones penjats a les forques o costers amb petits delinqüents en roba interior exposats a la vergonya pública. No és fins al segle XVIII que es prefereix el càstig amagat al càstig públic, és a dir, la presó al coster.
En els darrers segles medievals s’exposava a la vergonya especialment els petits delinqüents que no podien satisfer les multes imposades, com ara els pescadors e exavaguers, dels quals hem parlat abans, que havien fet alguna robaria e malifeta; si el malfactor no pot indemnitzar al propietari que estiga en cors de gonella ligat en l'om de Sent Jacme tot un dia. I hi havia diferents indrets a la ciutat per exposar-hi els delinqüents com ara el porxo de la Mar o la plaça del Blat, però especialment l’om situat en un lloc cèntric i concorregut com era la plaça de Sant Jaume, on estava situada la casa de la ciutat, hi havia les escrivanies i encara s’hi celebraven els encants.
La presó medieval, que era sobretot preventiva, estava situada a la plaça de l’Àngel, a la cantonada de l’actual carrer Llibreteria, que durant molts segles s’anomenà Baixada de la Presó. L’edifici fortificat aprofitava el portal de llevant de la muralla romana; allà hi havia la cort de justícia i la presó comuna, sota l’autoritat del representant reial, és a dir, el veguer. El recinte penitenciari era un lloc humit, brut i realment insà, tal com ho fa constar el mateix rei Pere en una carta adreçada al procurador de Catalunya, Ramon de Montcada, l’any 1357, i que hem trobat copiada en una requesta sobre el procés contra els acusats de la mort del noble Ramon de Sant Vicens. El rei demana que s’enllesteixi el procés, ja que l’estada a la presó dels inculpats, tots ells de certa posició, es feia insostenible a causa del seu mal estat.
Et nichilominus aliquis ex predictis delatos, quos captos in quadam domo Curie Vicarii Barchinone facitis detineri, in qua putrefactio multa sit, et est domus ruinosa, ut dicitur, et mali odoris, in alia domum congruam sive hospicium dicte civitatis, si eorum merita hec exposiunt, transmutetis, seu transmutari etiam faciatis, ne propter putrefactionem predictam in eadem ultra debitum materentur et carcer ad custodiam inventus sic non ad penam...
També es feia servir com a presó comuna el Castell Nou, que era a l’extrem de l’antic call. Els terratrèmols que sacsejaren la ciutat l’any 1428 malmeteren ambdós castells i els consellers requereixen el batlle perquè s’adobi la presó comuna que, per aquesta raó, era molt perillosa, especialment pel terratrèmol que hi hagué el dia de la Candelera. El batlle diu que ho ha de pagar la ciutat ja que correspon a aquesta pagar les despeses de les obres dels castells que hi ha. De tota manera, les despeses de les obres del Castell Nou les va pagar un particular, un mercader convers, qui, com a compensació, obté el privilegi de posar en el dit castell llits per a ús i servei dels presos, que han de pagar cada nit tres diners. La reina Maria, en el seu testament, deixa a les presons reials dels dos castells de Barcelona 1.000 florins d’Aragó perquè el prior de la Vall d’Hebron i el guardià de Santa Maria de Jesús, prop de Barcelona, visitin els presos cada 15 dies i perquè reparteixin almoina entre els presos pobres que trobaran en aquelles presons. Hi ha, doncs, al segle XV dos espais reservats a presó comuna, però la presó era sobretot el Castell Vell o Cort del Veguer. L’edifici estava ben protegit per les torres de la porta de la muralla romana i tenia l’estructura d’un castell. Hi havia un pati anomenat corral, en el qual els presos passaven algunes estones fora de les cel·les. Les dones tenien reservada una ala a part, que donava sobre el pati al qual, en general, no tenien accés, ja que normalment estaven tancades. També podem deduir a partir dels documents que les cel·les eren insanes, mal ventilades i humides, i que eren col·lectives, és a dir, que hi havia diversos presos a cada cel·la; alguns dormien en llits que llogava el carceller, i d’altres, que no tenien diners per llogar-los, jeien a la palla. A més hi havia cel·les de càstig, l’anomenada tàvega o part subterrània de la torre de la presó, i també s’habilitava per castigar algun pres la part alta de la torre. També sabem que els presos podien estar ferrats de mans i peus amb grillons.
Els presos podien parlar amb els seus parents i amics per mitjà d’una finestra enreixada que donava a l’escala, si el carceller no ho impedia. Sembla que hi havia un règim força obert de visites a la presó, de manera que hi poden anar parents, mullers, amics i «enraonadors», almenys pel que fa als homes; les dones tenien molt més restringits els moviments dins del recinte i els estava vedat rebre visites i parlar per la finestra enreixada. De tota manera, el carceller també limitava als homes aquest règim de visites de forma arbitrària per tal que s’allarguessin els dies de presó preventiva, i així cada dia ell cobrava el dret de carcellatge. Fins i tot consta en unes queixes de mitjan segle XV que el carceller havia fet tancar la finestra i dificultava l’entrada a les visites per la qual cosa els presos no poden tractar de llur desliurança e d'altres misèries que vuy han les gents del món, majorment aquells de semblant condició.
A la darreria del segle XV el veguer i els consellers visitaven periòdicament la presó, segons costum i privilegi.
Autora: Teresa Vinyoles i Vidal, Universitat de Barcelona. Publicat a "El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta, Ed. UB, 2003, pàg. 457-465.
Fragment citat amb finalitats educatives i de divulgació històrica, sense ànim de lucre. Tots els drets són de l’autora i la Universitat de Barcelona.
👉👉Segueix la següent part aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2024/01/espais-marginals-de-la-barcelona_77.html