 |
| Les beguines (o rescluses en català antic) eren les dones que van protagonitzar un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa. Eren dones, soles o en grup, que portaven una vida religiosa al marge de les estructures eclesiàstiques i familiars de l'època; dones independents de qualsevol autoritat masculina, fins a un extrem desconegut a l'època. Eren laiques i religioses al mateix temps, difícils de definir pels seus contemporanis, que també les denominaven «mulieres sanctae». Unes comunitats masculines similars es van formar paral·lelament anomenades begards. |
No hi hagué cap intenció d’eliminar la pobresa ni d’integrar a la societat els grups marginals, però, tot i això, trobem solidaritats importants. En primer lloc cal remarcar que hi havia certa tendència associativa i d’ajuda mútua entre els desvalguts, que van fundar confraries com la del Cos de Jesús dels espunyats de Santa Maria del Mar, la de Sant Martí dels cecs, a la parròquia del Pi, i la del Sant Esperit dels pobres de la ciutat; aquests tenien la seva seu en una petita casa amb hort al carrer del Carme, que van haver d’acabar cedint perquè no podien pagar el cens. També es van formar societats de captaires per anar als enterraments.
D’altra banda, hi hagué un petit col·lectiu de dones, les beguines, que tenien cura de l’hospital dels leprosos i vivien amb ells, ensenyaven de lletra a alguna nena de l’hospici i enterraven els cossos dels penjats a les forques. Hi hagué actes personals de solidaritat: alguna esclava rebé de l’amo o la mestressa, no només la llibertat, sinó també una casa i ofici per guanyar-se la vida.
Com a exemple final de solidaritat, ben extraordinari per cert, trobem la disposició testamentària d’una dona anomenada Caterina, muller de Domènec Follit, moler del lloc del Perelló, i veïna de Barcelona, que havia nodrit des de la infància un nen pobre, que ja havia esdevingut un noi quan ella va morir. Li deixà, entre altres coses, un llit parat, amb la condició que el compartís amb altres pobres, i va deixar tots els altres béns per a obres pies:
Dimitto Guilelmo Ribot quem in sui puericia nutrivi, omnes vestes suas seu ad usum sui corporis factas que in posse meo existant... et unum lectum quod est in domo mea in quo inhabito, item unum par linteaminum et unum mathalafium et unum transverum et unam flaciatam bonam et unum coxinum alias oreller, ad hoc ut ipse amore Dei recolligat aliquos pauperos Jheusu Christi qui cum eo dormiant et requiescant in eodem, amore Dei in remedium anime mee.
Autora: Teresa Vinyoles i Vidal, Universitat de Barcelona. Publicat a "El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta, Ed. UB, 2003, pàg. 457-465."
Fragment citat amb finalitats educatives i de divulgació històrica, sense ànim de lucre. Tots els drets són de l’autora i la Universitat de Barcelona.
👉Anterior part aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2024/01/espais-marginals-de-la-barcelona_33.html
👉👉Segueix la següent part aquí: