Contràriament a la idea popular de que els nostres avantpassats barcelonins portaven una vida austera i privada de diversió, la realitat era més viva i complexa. Barcelona no era ni una Babilònia de disbauxa ni una Tebaida ascètica: el treball regia la vida quotidiana, però els vincles familiars, les processons, les campanes i els convents no impedien que la ciutadania gaudís d’ocasions lúdiques.
Els balls de màscares començaven amb la Puríssima i s’allargaven fins a la Quaresma, i les excursions a santuari i fonts populars permetien un lleuger marge de vacances i diversió dins l’austeritat imposada. Les processons, variades i acolorides —de la de la Buena Muerte al Corpus, de la Setmana Santa als Enamorats— combinaven solemnitat i alegria popular, i moltes vegades es convertien en ocasions de trobades, jocs i música, i fins i tot de discussió política fora del control de la policia.
Entre les més famoses, hi havia la “Processó de les Bordes”, amb els expòsits i expósites del Hospital de la Santa Creu, que desfilarien amb vestits blancs, coronats de flors i amb distincions segons l’estat matrimonial. La tradició de mostrar-los com a símbol de protecció i amor, sovint interpretada com a ocasió de promeses de matrimoni, va desaparèixer amb la Constitució de 1820 per respecte a la dignitat humana. També destacava la “Processó dels Enamorats”, celebrada a Santa Caterina el diumenge de Pasqua, en què els joves acudien a contemplar les seves estimades, amb la imatge de Maria i Jesús sota pal·li, en un ritual religiós i poètic que combinava solemnitat i celebració primaveral. Aquesta processó va extingir-se definitivament després de la destrucció del convent i la bella església de Santa Caterina (1835-1837).
Les autoritats comprensives, com el marquès de la Mina i Agustín Lancáster, fomentaven les celebracions populars i el Carnaval per distracció dels ciutadans, combinant festa i ordre públic. Els carnavals barcelonins assoliren gran esplendor, especialment gràcies a la iniciativa de l’alpargater Sebastián Junyent, que va fundar la “Societat del Born” (1859), dedicada a filantropia i diversió, amb grans desfilades, balls de màscares i actes teatrals de burla, crítica social i política, sempre amb finalitat benèfica.
Els pregons, proclames i testaments del Carnaval feien broma de la vida quotidiana, les autoritats i els fets polítics, i la imaginació popular hi afegia llegenda i fantasia. Aquestes festes, que duraren fins al 1873, eren una mostra de l’enginy, l’humor i l’esperit crític dels barcelonins, capaços de combinar treball, religiositat i una alegria vivíssima que contrastava amb la visió d’una ciutat austera i apagada.
Font consultada: F. Curet. Barcelona atracción. (Revista núm. 289. Juliol 1935)
Dibuixos de Lola Anglada publicats en el mateix article.
