Visions de la Barcelona vuitcentista de Lola Anglada (3)

el dia


El nombre infinit de víctimes que el Conde de España enviava “a l’eternitat”, com ell mateix s’agradava de dir, ens condueix, per analogia, a parlar dels cementiris. Per motius d’higiene i decòrum, a finals del segle XVIII es va intentar suprimir els cementiris parroquials situats dins la ciutat, però la mesura topava amb la resistència del públic i dels interessos parroquials. Només a partir de les dècades centrals del segle XIX es van establir enterraments extra-murs, primer al terme de Gràcia, i finalment amb la creació del Cementiri General, Cementiri Vell, que es va consolidar després de la devastadora epidèmia de febre groga de 1821, que va causar prop de deu mil morts.

El cementiri va convertir-se en un passeig de visita obligada per als barcelonins, amb epitafis que reflectien el romanticisme, el desengany amorós, la mort sobtada i la virtut, sovint amb un toc de morbidesa o humor. Algunes inscripcions sorprenien per la concisió o la ironia, com la de Teresa Comas, que especificava exactament la seva edat i data de defunció, o la de Josep Verneda, que narrava amb gràcia la seva mort per un mal receptat d’un metge. També hi havia epitafis que registraven odioses lluites civils, com els que relataven la mort de l’advocat Francisco Balmas i dels seus enemics, demostrant que la passió política no respectava la tomba.

Paral·lelament, la Barcelona del segle XIX va viure l’aparició de milícies populars i voluntàries. Els barcelonins, contraris per temperament a l’autoritat coercitiva i al militarisme obligatori, lluitaven per esquivar la quintes i l’exèrcit, però no rebutjaven la milícia voluntària, sempre que fos dins del país i permetés certa autonomia i vida civil. Les Milícies, amb les seves desfilades, banderes i uniformes vistosos, combinaven la disciplina amb la participació voluntària, creant un espectacle que reflectia tant l’orgull ciutadà com un cert caràcter grotesc.

Quan van tornar les milícies el 1868, amb els Voluntaris de la Llibertat dirigits per Francisco Targarona, van topar amb el rebuig del poble, que esperava una república federal i va veure com aquestes tropes, sotmeses al govern monàrquic, defensaven els interessos contraris. A partir d’aleshores, els milicians van ser coneguts com a “cipais”, comparats amb les tropes colonials que reprimien els seus iguals. Malgrat això, molts van morir cinc anys després lluitant heroicament contra les faccions carlistes a Ripoll i a les muntanyes de Berga, demostrant coratge i compromís.

Així, cementiris i milícies van marcar la vida de la Barcelona del segle XIX, amb la seva combinació de patiment, heroisme, humor i una passió intensa per la llibertat i la memòria col·lectiva.

Font consultada: F. Curet. Barcelona atracción. (Revista núm. 287.  Maig. 1935)
Dibuixos de Lola Anglada publicats en el mateix article. 


Cipayos: Soldats republicans dits també "voluntarios de la libertad" i coneguts pels carlins amb el malnom de "cipayos".