A principis del segle XIX, les comunicacions de Barcelona amb els pobles i nuclis propers eren difícils i incòmodes. Només en dies festius o per necessitats molt urgents s’aventuraven els barcelonins sense carro més enllà de llocs com la Font de Jesús, avui al carrer d’Aragó. L’obertura del Passeig de Gràcia, iniciada el 1821 i inaugurada finalment el 1827, va alleujar en part aquestes dificultats i va començar a convertir-se en la via aristocràtica per excel·lència. Els arbres, els bancs amb rosers i les perspectives del passeig captivaven els ciutadans, encara que molts encara preferien les muralles i els passeigs tradicionals com el Nou de Sant Joan o el Jardí del General.
El Marquès de Campo Sagrado va destacar per les seves iniciatives a favor de la ciutat: no només va supervisar el nou passeig, sinó que també va resoldre la manca d’aigua potable portant aigua de Montcada, celebrat amb grans festes i la inauguració de fonts com la de Santa Eulàlia i la futura Font de Neptú al moll. Els barcelonins van viure amb alegria aquestes novetats, entre música, il·luminació i actes solemnes que convertien l’arribada de l’aigua en un esdeveniment popular i emotiu.
En canvi, el seu successor, el tristament famós Conde de España, va ser tot un contrast. La seva gestió, marcada per l’arbitrarietat i la severitat, generava temor i anecdòtics escàndols: obligava els nens a l’ordre militar, castigava els joves per la seva vestimenta i controlava fins i tot la dieta dels pobres. Les seves excentricitats i capritxos van deixar empremta en la memòria col·lectiva, fins que va caure en desgràcia i va ser rebut amb pedrades i insults per la ciutadania, que el considerava “assassí dels catalans”.
Així, Barcelona del segle XIX oscil·lava entre la modernització i les restriccions autoritàries: noves infraestructures i avenços com el Passeig de Gràcia i les fonts, convivien amb l’humor, la inventiva i la resiliència dels barcelonins davant dels governants més despòtics. Personatges com Lola Anglada després retratarien aquesta ciutat plena de vida, contrastos i anècdotes que mai no deixen d’aflorar.
Font consultada: F. Curet. Barcelona atracción. (Revista núm. 285. Març 1935)
Dibuixos de Lola Anglada publicats en el mateix article.
👉Anterior: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2022/01/visions-de-la-barcelona-vuitcentista-1.html
👉👉 Segueix aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2022/01/visions-de-la-barcelona-vuitcentista-3.html
