Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (4) La vida segueix

Claustre de l'església de Santa Catalina, convent que va ser de Pares Predicadors. Incendiat l'any 1835. Autor desconegut. (AMB)

En Guillem Barenys fou soterrat, però la vida seguia: la seva vídua Clara, com ell demanava amb insistència en el seu testament, no es va tornar a casar, va viure casta et sine viro i sense reclamar el dot, convivint amb llur filla Tomassa a la casa que tenien prop dels Predicadors. De tota manera, la qualitat de vida dins la llar havia davallat força, ja que després de la mort d’en Guillem s’havien venut en encant públic tots els seus béns mobles per atendre el pagament de les deixes pietoses i els altres llegats, tret de la cambra parada que havia deixat a la muller, la qual encara el va sobreviure tretze anys. També la Clara va estar malalta al llit almenys durant vint dies, i va morir l’11 de desembre del 1404. El seu enterrament va ser molt diferent del del seu marit. Ella volgué que la soterressin al claustre dels Predicadors, molt proper a casa seva.

El convent dels dominics o predicadors, dedicat a santa Caterina, s’havia acabat de construir l’any 1268. Fou el primer temple gòtic de Barcelona, un espai gran amb un magnífic claustre interior i un claustre forà amb capelles funeràries. Segurament allà se soterrà la Clara. El claustre de Santa Caterina era el més esvelt de la ciutat. De vegades, abans de la construcció de la casa del Consell, s’hi havia reunit el Consell de Cent. El campanar de 200 pams d’alçada era una filigrana gòtica visible des de lluny; davant de l’església hi havia una porxo i una plaça, que com tantes porxades de la ciutat era aprofitada per alguns per fer-hi jocs prohibits.

La Clara féu comprar l’hàbit d’un frare dominic i foren dotze frares d’aquell orde els qui la portaren a la sepultura en el claustre del seu convent, a la fossa on se soterrà el seu fill Pericó Mercer, escrivà, fruit del primer matrimoni. També al claustre de Santa Caterina s’hi soterrà el seu primer marit, Arnau Mercer, mercader, mort l’any 1376. A la Clara, li sobrevisqueren tres filles, dues del primer matrimoni –l’una casada i l’altra monja de Montalegre–, i la petita Tomassa, filla d’ella i en Guillem Barenys, i que llavors ja tenia 22 anys i estava casada amb un mercader. El gendre just era de viatge al moment de la mort de la Clara, però era una persona en qui ella confiava molt, ja que disposava que per tirar endavant certes clàusules testamentàries n’esperessin el retorn.

La processó funerària pels carrers no fou tan llarga com la del seu segon marit, ja que fou soterrada prop de casa. La presència dels frares dominics li va atorgar un to solemne, per bé que no va tenir la força espectacular –no sé si podem dirne tràgica, macabra o tragicocòmica– ni el ressò públic de l’enterrament d’en Guillem Barenys, envoltat de cecs i d’esguerrats.

Llegint els tres testaments, el de n’Arnau Mercer, el d’en Guillem Barenys i el de la Clara, vídua de tots dos, ens podem preguntar què havia canviat en el decurs d’aquests gairebé trenta anys. El testament d’en Mercer és curt, concís, pràctic: no fa esment de cap ritual funerari concret; deixava una vídua molt jove amb tres fills petits, li retornava el dot i tots els vestits, la feia tutora dels fills sense impedir-li tornar-se a casar i, a més, li deixava durant quatre anys la seva esclava grega, l’Elena, perquè la servís. Curiosament, podem constatar que la vida també seguia per a l’esclava, que com a lliberta encara vivia a la casa a la mort d’en Barenys i que a la mort de Clara la sobrevivia, ja que l’antiga mestressa li deixà alguns dels seus vestits.

Podem constatar que el ritu funerari es complica: la mort esdevé, per a algunes persones de la burgesia, un espectacle mitjançant el qual enlluernar el veïnat, amb frares, ciris, pobres captaires, pendons de les confraries si eren menestrals, i un seguici d’encaputxats amb la caputxa que els tapava una part de la cara. La pompa funerària recorria ben sovint els carrers de la ciutat en direcció als cementiris parroquials o als convents dels mendicants.

Encara voldria esmentar un canvi urbà que es detecta en llegir els tres testaments. L’Arnau Mercer recordava amb una almoina els hospitals dels pobres i la casa dels malalts, és a dir, els petits hospitals que hi havia escampats per la ciutat i la leproseria. En Barenys, en canvi, feia una deixa per a l’Hospital Nou de Barcelona. Constatem, doncs, que deu anys abans de la data oficial de la seva fundació ja es devien fer obres, o almenys que es devien recaptar fons per a la construcció de l’Hospital al Raval de la ciutat. Finalment, la Clara feia el llegat ja concretament a l’Hospital de la Santa Creu: és l’hospital nou fundat l’any 1401 que ja tenia nom i que complia les seves funcions. El Raval, al llarg d’aquells anys, havia sofert una transformació amb l’ampliació de l’antic Hospital d’en Colom per bastir-hi el gran hospital gòtic.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)

👉Anterior part aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2021/09/els-espais-i-la-seva-funcio-la-vida-la_56.html

👉👉Segueix la següent part aquí: https://barcelonamirantalpassat.blogspot.com/2021/09/els-espais-i-la-seva-funcio-la-vida-la_22.html