Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (5) Una estampa del barri del Raval

el dia
El passeig de la Muralla de Terra vist des de l'última casa del carrer Nou de la Rambla. On vivia l'autor, el pintor, Enric Ferau i Alsina. (1851) AMB. Extret de la Real Academia de la Historia: "Aunque sea una parte minoritaria de su producción, hay que destacar sus paisajes urbanos, especialmente aquellos que tomaba desde el balcón de su casa, en el carrer Nou de la Rambla de Barcelona, magníficos ejemplos de realismo e impagables documentos plásticos de la Barcelona de mediados del siglo XIX."


Tornem uns anys enrere i entrem al Raval abans que s’hi construís el nou hospital. En Pere Perellada, llaurador, un dia d’estiu del 1376 –a l’hora de la migdiada–, venia per les hortes de Sant Pau del Camp, “per lo camí que parteix del Portal de les Trenta Claus e va fins a Sent Pol”, i es va encreuar amb en Prat, que anava, mà per mà, amb la seva cunyada Antònia. Quan el van veure es deixaren anar; poc després, camí enllà, es va trobar la dona d’en Prat amb un fadrinet, germà de l’Antònia; com que el camí “està fet a voltes” no es podien veure els uns als altres. El Raval estava creuat per camins que lentament havien d’esdevenir carrers, i que sortien dels portals de les muralles de la Rambla, com ara l’esmentat de les Trenta Claus, el qual rebia aquest nom per la fusta clavetejada que formava la porta de la muralla. A l’altre costat de la Rambla s’havia format un barri que, a instància del rei Pere el Cerimoniós, s’estava protegint amb la construcció d’una nova muralla que havia d’englobar aquell suburbi, en què vivien llauradors i artesans. La part baixa del barri, aprofitant el fons de les rieres que quedaven entre Montjuïc i la Rambla, incloïa un espai d’horts que anaven fins al monestir benedictí de Sant Pau del Camp. Allà, els hortolans conreaven verdures que venien a les places de la ciutat, i alguns menestrals del barri, i fins i tot persones de totes les condicions d’altres indrets de la ciutat, hi tenien horts per al seu consum, en els quals a més passaven estones de lleure.

El portal de les Trenta Claus era un dels vuit portals de la muralla del segle XIII. S’obria al cap del carrer dels Ollers cap a la Rambla, davant de l’horta de Barcelona anomenada també horta de Sant Pol. El llaurador que fa de testimoni ens descriu molt bé aquell espai: els camins s’endinsaven pel Raval tot serpentejant entre els horts, que llavors encara continuaven fins al peu de Montjuïc. El tram de muralla de Sant Pau amb el portal no s’acabà fins a l’any 1389. La part alta del barri del Raval es començava a urbanitzar: prop del Portal de Canaletes hi havia els Tallers, on els rajolers feien la seva feina, però sobretot els camins que sortien de davant la Porta Ferrissa i el portal de la Boqueria, cap al Llobregat, s’anaven convertint en carrers. Hi havia l’Hospital d’en Colom i més enllà el dels leprosos; s’hi havien alçat alguns monestirs com ara el del Carme, construït a l’hort anomenat dels Lledoners l’any 1292. Allà s’urbanitzaren els carrers que convergiren per anar a trobar el portal de Sant Antoni, la construcció del qual estava a punt d’enllestir-se. Era la part més poblada del Raval, amb casetes baixes als carrers del Carme, d’en Robador, d’en Roig i de la Pica d’en Colom, on hi havia la font i l’abeurador. L’Arnau Prats i la seva dona Eulàlia vivien en un carrer proper al convent del Carme, no gaire lluny de l’Hospital d’en Colom. Ell havia nascut a Vic i, com tants altres artesans joves, havia provat sort a Barcelona, on després d’aprendre l’ofici de baster es dedicava a confeccionar i arreglar arreus per a animals de bast. S’havia casat amb l’Eulàlia, fillastra d’un oller que vivia al carrer dels Ollers, a l’altre costat de la Rambla, i s’havia establert al Raval en una caseta petita amb planta baixa i pis. A baix hi havia l’entrada que feia d’obrador, amb un altell de fusta on dormia un aprenent; a dalt hi havia la cuina, el menjador i una sola cambra, amb dos llits; damunt hi havia el terrat. El veïnat malparlava de les relacions entre l’Arnau i la seva cunyada. Des que la cunyada era a casa, l’Arnau es barallava amb la dona, de vegades li clavava alguna bufetada, si bé d’altres vegades jugaven tots tres al terrat entre els sacs que emmagatzemaven llegums. Un dia, des de la finestra de davant, veien com un sastre provava una gonella a l’Antònia; el cunyat la va fer sortir de l’ampit de la finestra per tal que els veïns que ho miraven no poguessin murmurar. Aquell gest va ser interpretat com una prova inequívoca d’adulteri: de fet, a la cambra, però lluny de la vista de la petita finestra, hi havia el sastre i l’Eulàlia, que miraven com li quedava el vestit fet d’un retall que hi havia a casa i que el sastre havia de cobrar a terminis. L’Antònia era una noia jove, falaguera i alegre. Havia estat foragitada de casa del marit per intent d’enverinament; també ell havia volgut administrar verí a la noia. Llavors l’Antònia tornà a viure a casa dels pares, al carrer dels Ollers, si bé feia algunes estades a casa de la germana. Durant unes setmanes, quan va ser partera, dormia amb ella, mentre el marit jeia al llit del costat. Després tornà a casa de la germana, en aquella quaresma del 1376, ja que s’havia barallat amb el seu pare. Aleshores ella dormia sola i, alguns dies, amb una fadrina que hi feia una estada temporal, segurament com a serventa, mentre la seva germana i el cunyat jeien a l’altre llit. El fet de compartir cambra era ben normal entre la gent dels estaments populars, ja que a les cases sovint només hi havia un dormitori, dos a tot estirar.

El que més admirava els veïns eren les seves anades a l’hort de Sant Pau. Sortien del carrer del Carme i passant pel carrer de la Pica d’en Colom enfilaven Robadors avall. Els veïns i veïnes del carreró de Robadors els veien passar: un boter que picava a l’entrada de casa amb so sord amb la massa de fusta encercolant les bótes veia que, quan havien passat de mig carrer, “el dit Arnau posava el braç pel coll a la dita Antònia e així braç per coll anaven tro a l’hort”. Una vídua, un dia que de bon matí obria la porta de casa, va veure que l’esmentada Antònia venia amb “un mantonet abrigat e totes les faldes de les vestidures que portaven banyades de ros. En tant que aquesta testimoni se pensà en son cor que los dits Arnau e Antònia havien fet pecat de carnalitat l’un ab l’altre”. Altres veïnes no s’hi fixaven, en aquells detalls: la Caterina, noia òrfena, ven cols a la plaça i no s’hi està, pel carrer; l’Eulàlia, casada amb un draper, té prou feina a casa amb una colla de fills petits que ha de governar; la Joana, vídua d’un mariner, es guanya la vida filant llana i “no es cura de la gent”.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)


Vista de la zona de Tallers i carrer Santa Anna, a la dreta la muralla de la Rambla. 
Autor desconegut. (AMB)




Todas las reaccion