Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (3) Una comitiva fúnebre per la Vilanova de la Mar

el dia
Santa Maria del Mar. (1852)
 Autor: Rouarge Frères (Atles de Barcelona)


Els consellers tenien cura del benestar de la ciutat: de l’abastament, de l’urbanisme, de la neteja i igualment de l’ambient urbà. Així, demanaven als ciutadans que vestissin de dol només si moria un familiar molt proper, perquè volien evitar veure negrors arreu. Potser per contrarestar l’amargor de les greus epidèmies, s’estimaven més veure una ciutat acolorida i optimista, però les mortaldats afectaren el cor de les persones i també l’ambient de la ciutat. A l’entorn de la mort, tan quotidiana, havia aparegut una cultura i uns ritus espectaculars, especialment entre els nous rics. Aquests, eren la major part de persones de l’estament mercantil i de la naixent burgesia. Vivien en cases confortables, si bé amb certa austeritat, acumulaven guanys i portaven un ritme vital marcat pels ensenyaments de l’Església. Tanmateix, preferien disposar de rendes i censals, prestar a interès, traficar amb esclaus i preparar-se després per a una bona mort. La família, cèl·lula bàsica de la societat, també es veia afectada per aquell seguit de mortaldats: hi trobem moltes segones núpcies, tant d’homes com de dones, i una gran mortaldat infantil. De fet, molts testadors i testadores deixaven els seus béns per a l’ànima, és a dir, a esglésies, convents o bé per a obres benèfiques, ja que sovint no els sobrevivia cap parent directe. 

En aquest context, ens apropem al burg de la Vilanova de la Mar. Era el dia 26 de setembre de l’any 1391 que en Guillem Barenys, mercader, va ser soterrat al cementiri de Santa Maria del Mar. Encara no feia dos mesos que el barri jueu de la ciutat havia estat destruït per l’avalot popular; i feia més de vint dies que en Guillem Barenys, un mercader que devia tenir poc més de quaranta anys, estava malalt al llit. Havia posat en ordre els seus negocis, els seus béns i la seva ànima, i per això havia fet testament, en el qual repartia d’una manera minuciosa l’herència i recreava l’escena del seu enterrament. Les seves precaucions havien estat encertades i el nostre personatge traspassà arran de la malaltia. 

En Barenys vivia prop del convent de Santa Caterina dels Predicadors. Era parroquià de la petita parròquia de Sant Cugat del Rec, abans anomenada del Camí, i estava casat amb una vídua que tenia dues filles i un fill. D’aquesta dona havia tingut una filla anomenada Tomassa, que llavors era una nena de nou anys. A més, en Guillem tenia una filla natural, casada amb un corredor d’orella. Era molt generalitzat, entre els mercaders joves que s’obrien camí, el costum de tenir una esclava o una concubina, i sovintejava força que d’aquestes unions en nasqués algun fill il·legítim. Més endavant, quan el mercader s’havia establert, freqüentment amb més de trenta anys, es casava amb una dona que li aportés un bon dot i fills legítims. 

En Barenys n’és un bon exemple. Provenia de família de mariners, tenia un germà mariner i també ho eren alguns dels beneficiaris parents seus. Havia fet societat amb uns burgesos de la ciutat, posseïa una part d’una nau i es dedicava al comerç marítim. Com ell havia disposat en el testament, el seu cos es portà a Santa Maria del Mar i se soterrà en el túmul dels seus pares. Seguint les instruccions que curosament disposà en les seves darreres voluntats, dotze pobres mendicants cecs portaren el seu cos a la sepultura i quatre contrets, o afollats, acompanyaren el fèretre amb ciris encesos. Per tots ells s’havien confeccionat gramalles amb caputxa de color fosc, que portaven enfonsades fins a mig rostre en senyal de dol. El cos anava cobert amb una vànova de les mes primes que es van trobar a casa seva, i, sobre el pit, hi lluïen dues candeles de color verd que formaven una creu.

Gairebé podem veure la processó funerària, amb la comitiva presidida per la creu alçada, els capellans de Santa Maria i algun frare dominic. El cadàver el duien cecs encaputxats, col·locat damunt d’una llitera envoltada pels esguerrats amb les torxes ardents i, darrere d’ells, la comitiva de parents, amics i veïns amb candeles enceses tot recorrent els carrers del barri del Rec des de prop del clos que tancava el claustre dels Predicadors, per davant de l’Hostal del Lliri i de l’Hospital d’en Marcús, on hi havia el forn. Les dones que anaven a enfornar el pa pastat a casa se senyaven en veure passar la comitiva. No gaire lluny hi havia la plaça en què les filateres venien la llana filada, i n’hi havia que deixaven un moment la parada per apropar-se a veure l’enterrament. Era un dia d’estiu i l’olor que provenia dels carrers veïns, on es treballava el cuir –el carrer de la Blanqueria, el dels Pergaminers, el dels Assaonadors–, arribava fins al seguici. Pels carrerons curulls d’obradors els cotoners, els carders i els capellers aturaven un moment la feina per descobrir-se reverentment el cap en veure passar el cos present que entrava ja pel carrer Montcada. Després la comitiva devia travessar la plaça del Born, pel mateix lloc on passava el recorregut de la processó de Corpus. 

El Born era un espai ampli, on se celebraven els torneigs en les ocasions assenyalades. Aquell dimarts d’estiu, però, tothom hi estava enfeinat. Prop de Santa Maria hi havia parades de fruites i verdures; al capdavall de la plaça, cap al Rec, es podia sentir com els matalassers picaven la llana, i si ens hi haguéssim apropat hauríem vist com cosien les teles i exposaven per a la venda matalassos, vànoves, flassades i coixins, no gaire lluny de l’entrada del carrer de Flassaders, on tenien les seves cases i els seus obradors, massa petits per poder fer bé el seu ofici.

L’església de Santa Maria, gran com una catedral, s’havia bastit de nou d’acord amb un harmoniós estil gòtic a partir de donacions populars. Tot just per la Mare de Déu d’Agost del 1384 s’havia celebrat la primera missa al nou altar major. El seguici fúnebre va entrar al temple, on hi havia ja un cadafal il·luminat amb candeles. Un cop finalitzada la missa de difunts, el cos fou portat al cementiri major de Santa Maria, que era davant de la façana de l’església, a l’indret de l’actual carrer de les Caputxes, molt a prop del de la Fusteria (no al Fossar de les Moreres, que era considerat el cementiri menor i que era al costat de l’església, tocant al mercat del peix). Més enllà hi havia els carrerons estrets amb casetes petites del barri de la Ribera, en què vivien els pescadors.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)