Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (10) Des del meu record del carrer d’en Copons, al burg dels Arcs

el dia
Antic convent de la Mare de Déu de Montsió a la plaça de Santa Anna. (AHC)


Jo vaig néixer al carrer d’en Copons, cantonada amb el carrer del Forn d’en Ripoll, a l’antic burg dels Arcs. Al fogatge del segle XV es defineix l’indret amb la situació d’algunes illes: Illa de la plaça Santa Anna i del Forn d’en Ripoll [...] illa on està el Governador vogint a la Volta de l’Eura [...] illa on està mossèn Sorts, que volta dret la volta d’en Ramis al carrer d’en Copons [...] illa entre lo carrer Amargós e lo carrer dels Frares del sac [...] illa del monestir de Montisión a la plaça de Santa Anna. Aquell indret havia sofert profundes modificacions amb l’obertura de la via Laietana: les voltes havien desaparegut i els edificis havien canviat totalment de fesomia. Totes les cases del meu carrer, menys una, s’edificaren a partir de la darreria del segle XIX. 

Just davant de casa meva hi havia l’única casa antiga: era un edifici de planta baixa, pis i golfes amb coberta de teules i un senzill pati interior, que responia a les característiques dels albergs gòtics. El carrer era estret, seguint el traçat medieval. Des del balcó, els meus ulls topaven amb aquell edifici tan diferent dels altres, i a mi em fascinava: deien que era patrimoni municipal, però un bon dia l’enderrocaren. 

Bé, tornant als temps medievals, voldria explicar una darrera història situada al meu barri que ens il·lustra d’una manera magnífica l’ús i l’abús del carrer. Quan feia bon temps la gent feia vida al carrer, que esdevenia un espai de treball i de lleure. Els menestrals feien feina a les entrades, les dones filaven al pedrís, els infants sense escolaritzar jugaven a la via pública; a les places hi havia els mercats, alguns desvagats tiraven els daus sota els porxos, els adolescents jugaven a guerra a les valls dels murs de la ciutat. A la Barcelona gòtica sovintejaven les baralles, els aldarulls i les bregues a la via pública, especialment a l’estiu. Documentem baralles, insults, garrotades, ferides amb arma blanca i també bregues entre bàndols, fins i tot la processó de Corpus de l’any 1370 havia acabat d’una manera violenta. A la fi del segle XIV, en els mesos d’estiu, trobem consignades pel veguer més de deu denúncies mensuals per petites baralles a còpia d’insults o bufetades.

Era un dissabte a la tarda a les acaballes de juliol del 1379. Es va organitzar un aldarull al carrer dels Frares del Sac, que era una via que anava des de la plaça de Santa Anna fins al cap del carrer del Forn d’en Ripoll, envers el monestir de les Magdalenes. En aquest carrer, a l’època en què s’esdevé l’incident, hi havia la casa de l’infant Martí i el convent dels frares del sac; a partir del segle XV s’hi traslladaren les dominiques de Santa Maria de Montsió, que donaren un nom definitiu al carrer. El dia que estem recordant hi hagué una brega entre dos bàndols formats per menestrals i les corredisses, els crits, les pedrades i els cops de daga s’escamparen pels carrers propers: Comtal, Amargós, Montsió, Espolsa-acs, etc. Hi van intervenir com a protagonistes, o com a espectadors, una colla d’homes i dones del veïnat i va culminar en la mort d’en Vilaseca –sastre. 

Per mitjà dels testimonis podem recrear una estampa de la vida al carrer: Francesca, muller d’en Ramon Solans, sabater: “[...] estava a la sua porta e filava tinent l’esquena girada envers la carrera. E així estant oí brega prop casa, e de continent pres dos infants seus, e quatre d’altre, e mès-los dins casa sua, per pahor que havia que no fossin damnificats ab les pedres que si tiraven, les quals tirava na Ballida, amiga d’en Pere Ballid; e àls ella testimoni no hi vehe, car entrassen dins casa e tancà, per amor que els infants no prenessen mal.” 

Podem veure perfectament que aquella tarda d’estiu les veïnes seien al carrer i filaven mentre tenien cura dels infants que hi jugaven. Unes portes més avall la Joana, esposa d’en Francesc Salom –mestre de cases–, quan feia estona que havia tocat “despertada mas no li recorde si havien tocades vespres”, seia a la porta, i va veure passar en Vilaseca –sastre–; poc després va veure uns homes que portaven llances i dagues sardesques, i amb por que una filleta seva, la qual era per aquell indret, no prengués mal, va anar cap allà, la va agafar i la va entrar a casa de madona Solans, que ja sabem que amb els seus fills i altres infants que jugaven al carrer havia entrat a casa; van tancar la porta i van passar-hi la balda. Les portes acostumaven a romandre obertes durant el dia, d’aquí que s’especifiqui el detall que s’havien tancat amb balda i per això no havien vist res més. 

Amb l’esmentada Joana hi havia la Geralda, muller d’un agricultor, que es va quedar al portal on eren i va veure na Ballida que llançava pedres i una colla d’homes armats, entre els quals hi havia una altra dona vestida de verd, que ella no coneixia. Llavors van sortir a despartir-los en Boadella, seller, i en Salom, mestre de cases, és a dir, el marit de la mencionada Joana. En Boadella havia pres una bona pedrada a l’escut, la pedra l’havia llançada na Ballida, la qual cridava: “Morin els traïdors!” Una bona part dels testimonis havien vist na Ballida primer vigilant i després llançant pedres i cridant. Aquesta dona es deia de fet Francesca, era vídua d’en Pere Foixà –boter–, i vivia amistançada amb en Pere Ballid, –frener–; al barri tothom la coneixia per na Ballida i tothom sabia que era l’amiga d’en Ballid. Que a la ciutat hi hagués parelles que visquessin amistançades no era un fet excepcional, i tampoc no ho era que se la conegués pel nom de l’amic. 

Altres dones del veïnat s’estaven dalt al pis i en sentir l’aldarull abocaren el cap per la finestra, com ara l’Elisenda, una noia nascuda a Sant Feliu de Torelló que treballava “espesant estany a casa de na Perpinyana”, i que quan va sentir la brega va sortir a la finestra i va veure molts homes amb espases tretes vers les finestres dels frares del sac. Després va venir molta gent pel crit de “Via fos!” que ella i d’altres van cridar. El crit de “Via fos!”, o “Via fora!”, significava l’avís d’alertar que es cridava quan hi havia qualsevol incident, llavors hi acudien els veïns. Els artesans que treballaven a l’entrada de llurs cases, que feien alhora d’obradors, tenien l’obligació de sortir a posar pau amb l’arma que havien de tenir sempre a mà. També els veïns havien de procurar aïllar l’incident en un cercle reduït de carrers, posant cadenes per evitar que s’escampés l’aldarull. 

D’altres no es van quedar mirant per la finestra, sinó que van baixar al carrer per veure què hi passava, com ara l’Estància, vídua de l’agricultor Berenguer Martí, que “adormia a una sua infanta petita, e així estant, oi brega en la carrera, e de continent devallà devall, e vee en la carrera, en dret de les finestres de la cambra del senyor infant en Martí”, molts homes amb espases tretes que es barallaven, entre els quals hi era en Pere Ballid, que va donar una empenta a la seva amiga que llançava pedres. “Puis la dita na Ballida venc a ella demanant-li si era nafrada en lo cap”; ella, com que no li veié sang, li va dir que no semblava que fos nafrada. Llavors na Ballida tornà a la brega. La testimoni no havia vist qui començà la baralla. 

La Margarida, muller d’Antoni Boadella –seller–, també s’estava a la porta. Primer va veure passar uns homes armats, després l’amiga d’en Ballid va sortir del cantó del carrer Amargós; quan foren a l’esquena del monestir dels Frares del sac començà la brega. El seu marit, com han testificat altres, va sortir armat per mirar d’aturar-los, i ella va entrar a casa. No sembla que tanqués la porta, ni que s’allunyés de l’entrada, ja que poc després va venir cridant na Martina dient que havien mort el seu marit. Llavors la Margarida va anar cap a la brega i va veure en Vilaseca nafrat. Segons el que es pot deduir del que havien vist o havien sentit a dir els testimonis, hi havia dos bàndols enfrontats, no sabem per quin motiu, però feia alguns dies que l’enfrontament s’esdevenia. 

Segons l’Elisenda, vídua d’en Bernat Moliner, oriünda del castell de Peratallada, “el dia de Santa Margarida (22 de juliol) prop passat, quan ella fou tornada de plaça on havia comprat un diner de peres per sopar el seu fill”, va parlar amb la dona d’en Pere de Vilaseca, que estava amb un fadrí a la porta mirant si en Ballid se n’anava avall; després, el mateix dia, havia sentit a dir que en Vilaseca havia volgut ferir en Pere Ballid; i “avui que és dissabte, tocades vespres, veié que es movia brega entre en Ballit i en Vilaseca en un cantó d’un carrer qui ha darrera lo monestir dels frares del sac”; va veure com nafraven na Ballida. Una altra vídua del carrer, na Guillemona, aquell dissabte, abans que toquessin vespres, va veure en Vilaseca amb un seu fadrí i un altre home que no coneixia que passaven pel seu carrer amunt, cap a la plaça de Santa Anna; tot seguit va sortir de casa na Francesca, amiga d’en Ballid, i va tornar; després va venir en Ballid amb altres homes que duien dagues sardesques, i entraren a casa i “movien grans rialles i grans burles”; llavors va tornar a passar pel carrer en Vilaseca; na Francesca Ballida, que s’estava a l’entrada, els va avisar i va començar la brega. La testimoni no coneixia els homes que estaven amb en Ballid, però alguns eren de la Freneria; si els veiés els podria reconèixer, n’hi havia un de gran. 

Poc després va passar pel carrer una dona que solia ser a Sant Miquel i ara era al Regomir, la qual va preguntar a l’Elisenda, la noia de Torelló que treballava a casa de na Perpinyana, a quin lloc hi havia hagut una brega. La noia li va contestar: “allà deius aquelles finestres dels frares del sac; e com madona perquè em de manest?”. La dona va dir “dos fills meus hi foren”. La testimoni esgarrifada va respondre: “Deus vos hi ajut!” Llavors la dona se’n va anar. 

A la primeria d’agost del 1379 es va poder sentir la veu del pregoner, precedida pels sons de trompeta, que cridava pels carrers de la ciutat reclamant-hi que es presentessin davant de l’agutzil en Pere Ballid –cuirasser–, l’Arnau –batedor de fulla d’or–, que vivia al carrer d’en Copons, en Bernat i en Mateu –germans cuirassers–, segurament els fills de la pobre mare que s’estava a Regomir, i encara algun altre. El pregoner avisava que ningú no s’atrevís a acollir-los ni a amagarlos i que si no es presentaven quedaven bandejats de la ciutat, ja que estaven inculpats de la brega i d’haver participat en la mort d’en Vilaseca.

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)