Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat (7) Un festeig entre el carrer dels Ollers Blancs i el de Jonqueres

el dia
Vista de la Plaça Nova amb una de les antigues portes de la ciutat. Al centre, parades d'un mercat ambulant i gent de diverses classes socials. (1806)
Autor: Alexandre Laborde. (Atles Ciutat de Barcelona)


A l’estiu del 1427 un jove mercader barceloní de dinou anys, anomenat Mateu Solivella, i la Juliana, de disset anys, filla d’una lliberta sarda del mercader Pere Miró, festejaven. Ell l’havia perseguit durant un parell de mesos, li havia promès matrimoni, li havia donat un valuós fil de seda perquè li teixís un cenyidor, ella li ho havia teixit, i ell el portava. En Mateu li havia cantat albades al peu de la finestra acompanyat per un amic que tocava el llaüt, li havia regalat fruita i un anell. El primer dia d’agost va convèncer la Juliana, que s’estava com a serventa a casa d’en Gabriel Plaensa, el qual tenia una taverna al carrer dels Escudellers Blancs, perquè aquella nit sortís amb ell, furtivament, de casa del seu amo. Se la va emportar a casa seva i la va desflorar. 

Així ho explica la Juliana: feia més de dos mesos que el jove Mateu Solivella es mostrava enamorat d’ella; quan ella sortia de casa sempre es trobava el Mateu pels carrers i les places per on ella anava, aquí i allà de Barcelona, i sempre motejant-la, i ella no el volia escoltar, sinó que feia via. Una nit en Mateu va venir a sonar a la porta de la casa d’en Gabriel Plaensa, on era i és en qualitat de serventa; d’aquella manera, trobant-se ella a l’entrada de la casa del dit Gabriel, tancada la porta amb clau de part de dins, escoltà la proposta del dit Mateu que se n’anés amb ell; ella li va dir que no ho faria si doncs no la prenia per muller, i en Mateu respongué que ho faria quan el seu germà vingués de fora. 

Ella no el va deixar entrar a casa, però va sortir amb ell, vestida tal com anava, sense mantell; amb una corda de fil d’empalomar tancaren la porta, de la part de fora. En Mateu la va portar fins davant del monestir de Jonqueres, on ell vivia. Però abans que ella se n’anés amb en Mateu, ell, ja altres nits passades, li havia promès que la prendria per muller i ho jurà. I en senyal d’això li donà un anell ample d’argent sobredaurat amb un trosset de cadeneta amb una perla. 

Per mitjà del que diu la Juliana, i seguint els carrers a través dels fogatges de la ciutat corresponents al segle XV, podem reconstruir-ne l’itinerari: sortiren d’un carreró que feia cantonada amb el carrer dels Ollers Blancs, on ella s’estava, davant del flequer dels Ollers; molt a prop hi havia el bordell de la ciutat, instal·lat al carrer anomenat de Viladalls, que tenia entrada pel carrer del Vidre i acabava a la muralla de la Rambla, on hi havia les casetes de les prostitutes encastades al mur. 

Sortiren sense fer soroll. En Mateu anava descalç, per no fer soroll, i amb l’espasa a la mà. A la Barcelona gòtica tots els homes acostumaven a anar armats a tot arreu i desembeinaven l’arma amb molta facilitat; ella anava sense abrigall, a cos, amb un vestit vell de color blau; no era gens habitual que una dona anés pel carrer sense mantell. Quan van ser al pedrís de la casa de la cantonada, ell es va calçar i va embeinar l’espasa, volia abrigar-la, però ella no ho va acceptar. Escoltem-los quan els acara el jutge, ja que ell nega els fets: “La dita Juliana dix: – E encara m’o negau, vos e vostro cors matex fos en casa de mon amo, e me’n manàs en casa vostra e anavets en pasals de calsas, e calsal-vos les sabates al cantó o padrís d’en Bernat Malla, e encara que vos aquí me volets abrigar una capa vermella que portavets, e jo no volguí per so com vos romenguerets en jupó. E lo dit Matheu dix: – Mossen no hi ha res de ver, car tot quan hi ha tot es falsia”. 

Seguim l’itinerari: passaren pel costat del temple de la Trinitat –el que havien alçat els jueus conversos després de les conversions arran de la desfeta del Call–, després, enfilant pels Banys Nous i el carrer de la Palla, arribaren a la plaça Nova, prop del Palau del Bisbe. Allà sentiren soroll, en Mateu es tragué de nou l’espasa, s’aturaren en la foscor; tot seguit s’esdevingué de nou el silenci i continuaren.

A la plaça Nova s’alçaven les grans portes de les muralles romanes, i més enllà la casa del gremi dels sabaters. Molt a prop hi havia la Seu, amb les dues torres alçades, però amb la façana sempre inacabada. Al davant, una munió de carrerons: seguiren pel de l’Hostal del Bou i pel carrer del Forn del Ripoll, al burg dels Arcs, on quedaven restes visibles dels arcs de l’aqüeducte romà; després pel carrer de les Magdalenes, on hi havia el convent de les dones penedides, fins a arribar a casa d’en Mateu, just davant de la porta del monestir de Santa Maria de Jonqueres. Aquell monestir era un magnífic edifici gòtic on s’estaven les dames de l’orde de Sant Jaume; pel darrere s’arribava al límit de la ciutat, tancada per les muralles de Jaume I. No gaire lluny de la casa d’en Mateu hi havia l’escorxador; d’allà sortia el carrer de Sant Pere Sobirà, que anava cap al monestir de les benedictines de Sant Pere de les Puelles. 

Tornant al fil de la història, i sempre segons el testimoni de Juliana, després d’explicar com van jeure junts, diu que dues hores després, de retorn a casa, trobaren la finestra oberta i la porta que no estava així com l’havien deixada. No hi havia el fil que hi havia posat i estava entreoberta. Aquí la declaració d’ambdós difereix encara més: segons ella, en Mateu la va acompanyar de nou a casa de l’amo; ell ho nega, tot dient que ni a l’anada la va portar, ja que ella havia arribat a casa seva tota sola, ni a la tornada, ja que la va fer acompanyar per un esclau que tenia. Segons la Juliana, en arribar a casa d’en Plaensa, en Mateu li digué que entrés i ella li va contestar: “– Com me’n entraré jo si ja he sentida la sabata que és caiguda al senyor en Gabriel.” I se’n tornaren a casa d’en Mateu. Allà, l’endemà van ser sorpresos per les autoritats i conduïts a judici. 

Aquesta història, publicada en part per Claudia Costa-Brochado, la vaig llegir fa uns anys en la sèrie de processos de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, on es troba repartida i fragmentada en dues carpetes diferents. El document ofereix una infinitat de detalls sobre les cases, els vestits, l’ambient dels carrers, els costums, les actituds, els pensaments, els sentiments. Ens permet reconstruir la vida de cada dia d’aquesta jove parella i de la gent que els envolta. 

Fins aquí no té gaire de sorprenent, els processos ja sabem que donen aquest magnífic apropament a la vida, a la història que sempre supera la ficció. Tanquem les pàgines del vell procés, però abans llegim-ne la sorprenent sentència: En Mateu haurà de casar-se amb la Juliana, o bé l’haurà de dotar amb el doble del que ella tindria d’acord amb la seva condició, si no s’hi casava. La paraula de matrimoni era sagrada, i encara més si anava acompanyada d’una veu pública que podia corroborar el prometatge segellat amb regals i anells, i sobretot si les bodes sordes, o matrimoni secret, s’havien consumat, com és el cas que ens ocupa. De tota manera, aquesta sentència ens feia pensar que darrere la Juliana no hi havia només la filla d’una pobra lliberta sarda, sinó d’algú més que la defensava. Sabem que durant el procés es va estar a casa de l’amo de la seva mare, en Pere Miró, mercader que la va protegir; suposem que seria el seu pare. “E lo dit Matheu dix: – No hi ha res de ver, mossen, bé l’han asinistrada. E la dita Juliana dix: – No me deguin asinistrada car tota hora m’han tenguda tanchada en casa d’en Miró, e encara per ventura si en Miró no m’hagués tenguda tanchada jo fora ja a Sent Jacme, volent-ho dir que sos amics la hagueren morta”

Autora: Teresa Vinyoles i Vidal. Publicat a Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)