 |
| La plaça del Rei amb a casa del botxi. (1903-1917) Autor: Frederic Ballell Maymí |
Pocs oficis han generat tanta fascinació com el de botxí. I encara menys quan aquest botxí es converteix en una figura mediàtica, com va passar a Barcelona a finals del segle XIX.
Una presència que cridava l’atenció
Si avui ens costa imaginar-ho, penseu que a l’edat mitjana el botxí era un funcionari més de la ciutat. Això sí, ningú no volia tenir-lo de veí. Per això li assignaven casa: primer a la plaça del Rei, després a la Rambla, enganxat a la Foneria de Canons. Quan aquell edifici es va enderrocar el 1779, se’l va tornar a desplaçar. Sempre vivia a recer, però mai integrat.
A finals del segle XIX, les execucions públiques es van convertir en tot un espectacle. La premsa explicava detalladament què feia el condemnat “en capella”, com li bategava el cor, els seus gestos i fins i tot els versos que escrivia abans del final. Enmig d’aquest context, un nom va destacar: Nicomedes Méndez.
On vivien els botxins?
Molts pensen que els botxins vivien on volien, però la realitat era diferent. Els botxins eren funcionaris públics, però la societat els rebutjava. Per això sempre residien en cases assignades oficialment, apartats i protegits.
Els trasllats eren habituals: quan la ciutat canviava o s’urbanitzava algun espai (com la Rambla), havien de mudar-se. Aquesta norma s’aplicava a tots els botxins. Viure a recer també els protegia: els veïns els veien com a figures perilloses o de mala fama, i la seva seguretat quedava garantida en aquests habitatges oficials.
Per exemple, els botxins van viure:
- Plaça del Rei: habitatge oficial dels botxins des de l’edat mitjana. Era cèntric però segur, ja que la societat els rebutjava com a veïns.
- Rambla, al costat de la Foneria de Canons: quan la plaça va perdre el seu perfil oficial, se li va assignar aquesta residència. Quan la Rambla es va urbanitzar, la seva casa va ser enderrocada el 1779.
- Barri de la Salut: a finals del segle XIX, Méndez vivia aquí de manera discreta mentre exercia com a botxí oficial de l’Audiència.
El botxí com a professional
Nascut a Haro el 1842, va començar com a ajudant de botxí a Madrid i Ciudad Real. Va debutar en solitari a Manresa el 1878 i va acabar executant prop de mig centenar de reus. Vivint discretament al barri de la Salut, ell mateix es definia com un treballador públic que només feia la seva feina, convençut que prestava un servei a la societat.
La seva imatge cridava l’atenció: home corrent, només reconeixible pel bigoti i la barba, que s’afaitava abans de cada execució per passar desapercebut. Per a ell, el garrot català no era només una eina: era un mètode perfeccionat per causar el mínim dolor possible.
Execucions que van marcar època
Algunes de les seves actuacions van ser especialment conegudes:
- Peinador (1892): els diaris en van fer cròniques detallades, narrant tot el que passava abans i durant l’execució.
- Mompart: famós perquè un diari va publicar per error la foto de l’escriptor Narcís Oller en lloc de la del reu. El periodista Ezequiel Boixet, sota el pseudònim Juan Buscón, el va descriure com un home tranquil i responsable, gairebé literari.
- Silvestre Lluís (1897): la seva última execució a Barcelona, ja sense públic.
Méndez destacava per la seva calma i disciplina, convertint un ofici sinistre en un acte gairebé protocol·lari.
Vida personal i somnis truncats
La seva vida fora de l’ofici va estar marcada per la tragèdia i la soledat. Somiava amb un projecte insòlit: muntar al Paral·lel un “Palau de les execucions”, com si fos un espectacle didàctic i teatral. Mai no el va veure realitat. Va morir el 1912, deixant una vida plena de fama, rebuig i curiositat.
Curiositats
Era un funcionari públic, però vivia apartat de la societat.
Necessitava permís especial per casar-se o traslladar-se.
El garrot català era considerat més humà que altres mètodes d’execució de l’època.
La premsa i els artistes van immortalitzar la seva figura, transformant un ofici sinistre en llegenda.
Fonts consultades:
- Lluís Permanyer. La Vanguardia. 17.11.2022.
- Diari ARA.