Aquestes imatges de 1967 mostren la realitat dura i gairebé invisible de les barraques a Montjuïc, una realitat sovint relegada al marge de la història oficial de la ciutat. En aquella època, Barcelona vivia una de les onades migratòries més intenses del segle XX: milers de persones arribaven des de zones rurals fugint de la misèria, però la manca de polítiques d’habitatge assequible les abocava a situacions extremes.
La muntanya de Montjuïc s'havia convertit en un refugi improvisat: projectes de barracons autoconstruïts sobre terrenys adquirits als hortolans locals o aprofitant casetes existents. El resultat va ser un dels assentaments informals més grans de la ciutat, amb unes 6.090 barraques que arribaren a acollir fins a 30.000 persones durant la dècada dels cinquanta.
Les condicions de vida eren precàries: moltes barraques no tenien serveis bàsics com aigua corrent ni electricitat, i sovint es trobaven exposades a inundacions o els enderrocaments ordenats pels cossos municipals. Malgrat això, les comunitats barraquistes van mostrar una gran capacitat de cohesió: van obrir bars, escuts socials, escoles, fins i tot van publicar la revista reivindicativa La voz de la montaña entre 1967 i 1968.
Amb el pas dels anys i la pressió urbanística, els grans enderrocs van ser implacables. Es van començar a construir polígons d’habitatge social com els de Barón de Viver, Milans del Bosch (posteriorment Buen Pastor), Cases Barates d'Eduardo Aunós, situades al barri del Prat Vermell, a la Zona Franca o Can Peguera (Ramon Albó), ubicat al districte de Nou Barris, on es reubicava la població barraquista. Les últimes barraques de Montjuïc no van desaparèixer fins a les preparacions per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.
Fonts consultades: Viquipèdia.
Fotos: Vistes generals i parcials de la zona de les barraques de Montjuïc: habitatges, carrers, cementiri. També la vida quotidiana dels seus habitants. Autor: Sergio Dahó. (AMB)
Vistes generals i parcials de la zona de les barraques de Montjuïc: habitatges, carrers, cementiri. També la vida quotidiana dels seus habitants.
Autor: Sergio Dahó. (AMB)