El convent de Sant Francesc i l’origen de la plaça de Medinaceli

Muralla del Mar, absis de Sant Francesc i principi de la rampa que baixava a la plaça de "Fra Menors" Gravat d'Onofre Alsamora. (1830) Font: Francisco Arauz.

Al lloc que avui ocupa la plaça de Medinaceli, al segle XIII hi havia una capella de la família Cardona i un hospital de pelegrins dedicat a Sant Nicolau de Bari. La tradició explica que Sant Francesc d’Assís hi va ser curat l’any 1211, fet que el va inspirar a fundar el convent. Jaume I i els consellers de la ciutat hi van col·laborar.

El convent, primer dels franciscans a Catalunya, es va iniciar el 1214 amb un petit claustre i una església consagrada el 1247. Amb el creixement de la comunitat, es van fer una nova església el 1297 i un gran claustre gòtic el 1349, comparat en bellesa amb el de Santa Caterina. El conjunt s’estenia des de la Rambla fins a l’actual plaça de Medinaceli, amb hort i dependències, tot prop del mar, fet que va provocar desperfectes per un temporal l’any 1500.

Al segle XVIII, el convent comptava amb més d’un centenar de frares i possibilitats econòmiques suficients per encarregar obres d’art destacades, com els vint llenços d’Antoni Viladomat sobre la vida de sant Francesc. També destacaven el púlpit i l’escala del claustre. La fama del convent va fer que hi fossin enterrats membres de la reialesa i nobles de prestigi.

L’any 1835, durant la revolta contra el clero, el convent va ser cremat i no es va reconstruir. Així va desaparèixer Framenors i, a continuació, es va urbanitzar la zona donant origen a la plaça de Medinaceli.

Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 23 de juliol de 2005.

La plaça de Sant Francesc, (ara Medinaceli), engalanada per les festes de la proclamació d'Isabel II el 1833. Una rampa puja cap a la murallla de Mar. Autor: Onofre Alsamora. (AMB)