 |
| Barcelona vista des de Montjuïc el 1867 amb el Portal de Santa Madrona. Una de les poquíssimes imatges on es pot veure la Torre de Sant Joan de la Ciutadella, un any abans de ser derruïda. Foto: Jean Laurent. |
Barcelona va néixer rere una muralla. Els primers vestigis d’aquest sistema defensiu es remunten a l’època romana, quan, al segle I aC, es va bastir una primera fortificació per protegir el petit oppidum de Barcino. Aquella muralla, projectada segons els estudis per l’enginyer romà C. Coelius, tenia uns dos metres de gruix i envoltava un recinte d’unes tretze hectàrees. Amb el temps, especialment al segle IV, fou reforçada fins a comptar amb seixanta-vuit torres, tancant de manera hermètica l’espai urbà comprès entre la Baixada de la Llibreteria, el Call, Regomir i la plaça Nova.
Amb els segles, la ciutat va créixer, però la muralla va continuar marcant límits físics i simbòlics. Després de la destrucció provocada per Almansor al segle X, Barcelona fou reconstruïda i recuperà la seva importància, fins al punt que Ataülf, el rei visigot, va considerar d’establir-hi la seva cort.
El 1260 s’aixecà una nova muralla, molt més ambiciosa, que encerclava prop de cinc quilòmetres de perímetre i vuit portals. La ciutat quedava així completament tancada, d’esquena al mar. Paradoxalment, el Mediterrani, origen de la seva vida i comerç, restava fora de la seva protecció. Només al segle XVI els consellers barcelonins van demanar insistentment al rei Carles I la construcció d’una muralla marítima, iniciada el 1527 i acabada molts anys més tard, el 1563.
Amb la Guerra de Successió i la derrota de 1714, la ciutat patí una nova transformació. La Ciutadella i el complex sistema de defenses que la connectava amb el mar simbolitzaven la submissió a la nova monarquia borbònica. Les muralles, que havien nascut com a protecció, es convertien ara en element de control i opressió.
Ja al segle XIX, amb l’inici de la industrialització i el creixement imparable de la població, les muralles esdevingueren un obstacle insuportable. Barcelona s’ofegava dins dels seus propis murs. L’any 1854, després d’anys de pressions i peticions, el govern autoritzà finalment el seu enderroc. La muralla de terra va començar a desaparèixer, i amb ella, un passat que havia definit la fesomia de la ciutat durant més de quinze segles. El 1878 ja no en quedava pràcticament rastre.
Avui, només alguns fragments –com el Portal de Santa Madrona o trams de la muralla romana a la plaça Ramon Berenguer– ens recorden aquella Barcelona tancada i defensiva. Una ciutat que, com tantes altres, va haver d’enderrocar les seves pròpies parets per poder créixer i mirar cap al futur.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 14 de febrer de 1993.
 |
| El document original: L'article publicat a La Vanguardia per Lluís Permanyer. Gràcies a Francisco Arauz per l'aportació de l'article. |