Els banys soterrats de la plaça d’Urquinaona

Entre els anys 1918 i 1920 es va construir, al subsòl de la plaça d’Urquinaona, un dels equipaments públics més singulars de Barcelona. El 26 de desembre de 1920 s’inauguraven oficialment els banys i urinaris públics d’aquesta plaça, que aviat es convertirien en un espai quotidià per a centenars de ciutadans. Avui, les fotografies que conservem —i que acompanyen aquest article— són testimonis muts d’una infraestructura que va desaparèixer però que encara roman en la memòria col·lectiva.

Els banys soterrats d’Urquinaona oferien molt més que serveis higiènics bàsics. A banda dels lavabos, urinaris i dutxes, hi funcionaven una perruqueria masculina i femenina, un enllustrador de sabates, un petit servei de manicura i perfumeria, i fins i tot cabines telefòniques. En una època en què molts habitatges del centre no disposaven de dutxa o bany complet, aquests espais municipals garantien un mínim d’higiene i comoditat a preus assequibles.

El recinte estava decorat amb rajoles blanques rectangulars, semblants a les que revestien les primeres estacions de metro. La llum natural hi arribava a través de blocs de vidre encastats a la vorera, i un sistema de ventilació mantenia una atmosfera suportable en un espai sempre concorregut.

Els banys estaven oberts les 24 hores del dia. Durant el torn diürn hi havia sempre una persona al càrrec —sovint una dona— que cobrava l’entrada i mantenia un cert ordre. Els usuaris variaven molt: treballadors de pas, gent que venia de fora, clients habituals que hi baixaven a dutxar-se o a arreglar-se. L’activitat bullia en aquests passadissos ceràmics, on els graons gastats encara avui delaten el pas de milers de peus.

Amb el pas de les dècades, la percepció d’aquest espai va canviar. Als anys setanta i vuitanta la instal·lació havia perdut molts dels serveis annexos i era coneguda sobretot com a urinaris públics. La manca de manteniment i les transformacions socials van fer que, finalment, l’Ajuntament en decretés el tancament a finals dels anys noranta. El 1999 es van clausurar definitivament les portes, amb l’argument que s’havien convertit en un lloc problemàtic freqüentat per persones marginals i amb addiccions.

Durant més d’una dècada, l’espai va romandre tancat sota terra, invisible però encara existent. Fins que, el març del 2012, l’Ajuntament va enderrocar les restes interiors i va reomplir el buit. Avui no queda cap rastre visible dels banys d’Urquinaona: tan sols records, imatges antigues i fotografies com les que aquí publiquem.

La desaparició dels banys soterrats d’Urquinaona ens interpel·la sobre el valor del patrimoni quotidià. No es tractava d’un edifici monumental ni d’un gran símbol arquitectònic, però sí d’un servei essencial que forma part de la història de la vida urbana. Espais com aquests ens recorden una Barcelona menys glamurosa però més propera, on la higiene i la dignitat es garantien en locals municipals oberts a tothom.

Recordar-los avui és un exercici de memòria col·lectiva i un homenatge als usos socials que van donar vida a la plaça. Perquè sota l’asfalt i els passos accelerats, hi havia una ciutat paral·lela feta de rajoles blanques, cabines telefòniques i converses entre desconeguts.

Fonts consultades: Hemeroteca de La Vanguardia.

Fotos: Interior del Servei Municipal d'urinaris públics. Plaça Urquinaona. (1920-1921)
Autor: Brangulí. (ANC)