El templet modernista i els banys públics perduts de la plaça Urquinaona

Plaça d’Urquinaona. (1887) Autor: Pau Audouard. (AFB)



Quan Ildefons Cerdà va dibuixar el seu projecte de l’Eixample, la plaça Urquinaona no hi era prevista. L’espai va aparèixer arran de l’enderroc de les muralles i dels baluards de Sant Pere i Jonqueres. Coneguda al principi com a plaça Nova de Jonqueres, va ser urbanitzada el 1857.

Amb el temps, ha tingut diversos noms. El 1883, sota l’alcaldia de Rius i Taulet, se li va donar el nom de plaça de l’Bisbe Urquinaona, en honor a Josep Maria de Urquinaona i Bidot. Durant la Guerra Civil, el 1937, va passar a dir-se plaça de Francesc Ferrer i Guàrdia, en homenatge al pedagog llibertari d’Alella afusellat el 1909. Acabada la guerra, el franquisme li va restituir el nom d’Urquinaona, amb el qual ha arribat fins avui.

Tres elements singulars

Malgrat les constants transformacions viàries, la plaça va arribar a tenir tres elements destacats: uns serveis públics subterranis, la Font del Noi dels Càntirs i el templet de la línia del Gran Metro.

La font, obra de Josep Campeny, es va inaugurar el 19 de desembre de 1912 i formava part d’un conjunt de tres fonts guanyadores d’un concurs municipal. Els serveis públics, en funcionament des de 1920, van ser molt ben rebuts, especialment per les dones, ja que oferien lavabos, dutxes i lavabos amb aigua corrent, i posaven fi a les antigues vespasianes reservades als homes. Amb el temps, s’hi van afegir nous serveis: centraleta de telèfon, barberia, manicura, perfumeria i fins i tot una administració de loteria.

Tanmateix, amb els anys l’espai es va degradar i esdevingué punt de trobada de treballadors en situació precària i, més tard, focus de conflictes i prostitució. Finalment, els serveis van ser clausurats el 1997.

El templet del metro

La estació d’Urquinaona, inaugurada dins del ramal del Gran Metro de la Via Laietana, va tenir un accés singular: un templet modernista amb ascensor que salvava la gran profunditat fins les andanes. Aquest ascensor era de pagament i estava atès per un empleat, com també passava a les estacions de Lesseps i Fontana.

El 1972 el templet va ser enderrocat, i amb ell es va perdre un dels elements més característics de la plaça. Avui encara hi ha entitats i veïns que reivindiquen la seva reconstrucció per tornar un toc modernista a Urquinaona i recuperar una part de la seva memòria urbana.

Font consultada: Jesús Fraiz Ordóñez. La Vanguardia. (6 de juliiol de 2022)


Font del nen dels càntirs. Plaça d'Urquinaona.
Autor: Josep Maria Sagarra i Plana. (AMB)

Plaça Urquinaona. Templet de l'estació de metro. (1927)  Font: TMB






Interior del Servei Municipal d'urinaris públics. Plaça Urquinaona, Barcelona. (1920-1921)
Autor: Brangulí. (ANC)