 |
| Arribada dels soldats procedents de la guerra del Marroc. Ciutadans i familiars esperant als soldats. Any 1924. Autor desconegut. (AMB) |
A mitjans de desembre de 1924, l’arribada de soldats procedents del Marroc va despertar una enorme emoció continguda a Barcelona. Famílies senceres esperaven retrobar-se amb els seus fills i germans, amb l’angoixa reflectida als ulls i la necessitat urgent d’abraçar-los.
Una ferida que venia de lluny
El reclutament forçós no era cap novetat. Ja a finals del segle XIX, durant la guerra de Cuba, l’enviament de tropes havia estat tan impopular que pintors com Ramon Casas, Mas i Fondevila o Baixeras ho van plasmar en les seves obres.
El conflicte del Rif tornava a obrir la mateixa ferida. Molts no entenien que calgués lluitar i morir per un territori que no aportava cap benefici econòmic i que, de fet, era vist com una càrrega.
“Només els fills pobres van a la guerra”
La protesta tenia un rerefons social. El sistema de redempció en metàl·lic, que permetia pagar per reduir o evitar el servei militar, feia que només els joves de famílies humils acabessin al front. Era una injustícia clamorosa que afegia ràbia i desesperança a la població.
L’ombra d’Annual
El record de la catàstrofe d’Annual (1921) encara era molt viu: en només quatre dies van morir uns 10.000 soldats, molts d’ells degollats o mutilats. Els errors del general Silvestre i la corrupció i negligència que revelava l’expedient Picasso havien sacsejat el país. L’impacte fou tan gran que acabà facilitant el cop d’Estat de Primo de Rivera el 1923.
En aquest context, el desembre de 1924 flotava un gran temor: que tornés a repetir-se una tragèdia semblant.
Una espera tensa i emocionant
Per això, per a les famílies reunides aquell dia, saber que els seus nois tornaven sans i estalvis era un alleujament immens.
Les fotografies del moment mostren un paisatge humil: gorres populars en lloc de barrets elegants, símbol d’una Barcelona obrera i senzilla. I impressiona l’enorme buit que es formava, expectant i ordenat, fins que els soldats l’omplien amb la seva presència i amb l’alegria del retrobament.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia (12 de gener de 2023)