El Teatre Líric, l’hereu dels Camps Elisis

Vestíbul del Teatro Lírico-Sala Beethoven (1881-1900) Col·lecció Jorge Àlvarez.
(Barcelona desapareguda)

Quan els jardins dels Camps Elisis van entrar en decadència i finalment van desaparèixer, només en restà dempeus el teatre. Aquell espai, gràcies a la iniciativa i al mecenatge del financer Evarist Arnús, va renéixer el 1881 convertit en un dels auditoris més luxosos i moderns de la ciutat: el Teatre Líric, també conegut com a Teatro Lírico – Sala Beethoven.

L’edifici, obra de l’arquitecte Salvador Viñals i Sabaté, ocupava l’illa delimitada pels carrers Mallorca, Pau Claris, Provença i el passeig de Gràcia. A més del teatre, hi havia un jardí amb un cafè-restaurant sota una pèrgola de fusta i una torre amb rellotge que funcionava com a estació meteorològica. Al vestíbul, els visitants eren rebuts per dues escultures de Josep Reynés dedicades a Beethoven i Mozart, en homenatge a la música que donava sentit a la sala.

Amb un aforament de 2.000 espectadors —850 d’ells a platea—, el teatre sorprenia per la seva elegància: sostre pintat per Francesc Soler i Rovirosa, ornamentació acurada i unes butaques insòlitament còmodes. Després del Liceu, era considerat el teatre més luxós i millor condicionat de Barcelona, especialitzat en òpera, sarsuela i concerts.

Amb la mort d’Arnús, la propietat passà al seu fill Emili Arnús i Oliveras. Finalment, el 31 d’octubre de 1900, el Teatre Líric va tancar les seves portes amb un gran concert d’acomiadament. El solar es va vendre i els intents de l’Ajuntament de recuperar-ne els elements per a un nou teatre municipal no van prosperar.

Algunes peces, però, s’han conservat: les butaques de caoba de la platea són avui al Casino del Masnou; el bust de Beethoven es guarda al jardí de Maria del Mar Arnús, i la torre del rellotge es va traslladar a Ca l’Arnús de Badalona, avui parc públic visitable.

El Teatre Líric fou, doncs, el darrer testimoni dels esplendorosos Camps Elisis i un símbol de la Barcelona que, a cavall entre el XIX i el XX, s’obria a la modernitat i aspirava a convertir-se en una gran capital cultural.

Font consultada: Viquipèdia.