 |
| 1855. Enderroc de l'església del Sant Sepulcre vista des de l'actual emplaçament de la plaça de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona |
Per descobrir els orígens del que avui coneixem com a Santa Anna, cal viatjar al 1141, quan la Orden del Santo Sepulcro va començar a aixecar les primeres pedres del seu temple, ocupant definitivament aquell espai l’any 1151. Els segles següents van ser d’un dinamisme constructiu constant: les naus es van elevar, es van afegir capelles i el temple va créixer sense aturador, transformant-se a cada generació.
El 1423 va marcar un nou capítol amb la fusió amb els canonges regulars de Sant Agustí, procedents del convent de Montsió. Això va donar lloc a una doble advocació: Santa Anna i Santa Eulàlia de Mérida. Durant el segle XV, sota el lideratge del prior Mateo Fernández, es van aixecar claustres i capelles, i el prior Gualbes va encarregar el gran retaule major, una autèntica joia artística que encara s’hi recorda.
El pas del temps va portar més canvis: el noviciat va acollir les Corts de 1493, convocades per Ferran el Catòlic, i al segle XVI el monestir es va secularitzar, convertint-se en colegiata. Però la història no seria sempre amable: la invasió napoleònica, els tancaments i els saquejos van posar a prova la seva supervivència. El 1835 la colegiata va deixar de ser-ho oficialment i es va transformar en parròquia, tot i que la confirmació no va arribar fins 1851.
Els canvis urbanístics del segle XIX van amenaçar parcialment l’edifici, i projectes de reconstrucció, com el de l’arquitecte Camil Oliveras, no es van materialitzar. Tot i això, la comunitat no es va rendir: el rector Dr. Gatell va impulsar el 1891 la "Hoja dominical", una publicació que es va estendre per tota Espanya i va marcar un abans i un després en la vida parroquial.
Finalment, la Guerra Civil va posar el punt més dolorós: un incendi i saqueig van destruir gran part del llegat artístic i històric, deixant una empremta que encara avui recorda la grandesa i la fragilitat d’aquest emblemàtic indret.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 21 de novembre de 1993.
 |
| Conjunt de Santa Anna des de l'actual plaça Catalunya. (1855-1860) Autor: Onofre Alsamora. (AMB) |