 |
| Els criticats bancs fanal del passeig de Gràcia ara estimulen la llegenda urbana. (LV) |
Una llegenda urbana diu que les portelles que hi ha a la base dels bancs fanal del passeig de Gràcia servien per posar-hi carbó o llenya i escalfar-los. Costa de creure en una Barcelona poc siberiana. Altres versions apunten a l’accés del gas, però tampoc no és cert: quan es van inaugurar, el 1906, els fanals ja funcionaven amb electricitat. La hipòtesi més plausible és que donessin pas al cablatge, tot i que quan es van restaurar per als Jocs Olímpics ja no s’hi va trobar res a dins.
Sigui com sigui, la història fantàstica ha pesat més que la realitat, més prosaica. I això explica en bona part l’encant d’aquestes peces de mobiliari urbà.
Els bancs fanal van ser obra de l’arquitecte Pere Falqués, que en va projectar 32 al passeig de Gràcia, dels quals alguns s’han perdut. La forja es va confiar al taller de Manuel Ballarín, cunyat de Falqués, que ja havia destacat amb els fanals del passeig de Lluís Companys (1905). Després repetirien amb un altre model, només fanal, que envoltava el Cinc d’Oros.
Curiosament, allò que avui ens sembla un tresor modernista, a principis del segle XX va ser motiu de burla. Els noucentistes, encapçalats per Eugeni d’Ors, els ridiculitzaven i reclamaven que un cop de vent se’ls endugués. També van acusar Falqués i Ballarín de connivència corrupta, sense proves.
Avui, però, tant els bancs fanal com els altres models de la mateixa parella han passat de ser objecte de mofa a ser obres admirades i icòniques del modernisme barceloní.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. (21 de gener de 2021)
 |
| Fanal elèctric del Passeig de Gràcia. El dissenyador fou l'arquitecte modernista Pere Falqués i Urpí. (1907) Autor: Frederic Ballell Maymí. (AMB) |
 |
| Notícia de l'època publicada en el diari "La Veu de Catalunya" (22.12.1906) |