Botiga Olis Salat a la Rambla de Canaletes núm. 5. Barcelona, 1910. Col·lecció Roisin.
L’empresa Olis Salat, fundada l’any 1830, comptava amb unes oficines i magatzems centrals que estaven situades al carrers Tarragona i Fra Juncosa (actualment Rius i Taulet). El negoci disposava de diferents botigues distribuïdes per tota la ciutat.
Barcelona és una ciutat que sempre ha sabut reinventar-se. Tot i això, enmig de l’efervescència del present i de les transformacions urbanes constants, hi ha establiments que conserven l’essència del passat. Són els comerços emblemàtics: botigues i magatzems històrics que, amb la seva activitat i la seva arquitectura, han esdevingut part indestriable de la identitat col·lectiva.
A finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat viu un moment de creixement econòmic i urbanístic. És aleshores quan apareixen grans magatzems i establiments que ofereixen novetats fins aleshores impensables: seccions especialitzades, serveis complementaris, aparadors moderns i espais pensats per a tota mena de clients. Aquestes botigues no només cobrien necessitats quotidianes, sinó que també projectaven la imatge d’una Barcelona moderna i cosmopolita.
Entre els establiments desapareguts, n’hi ha alguns que han quedat gravats en la memòria col·lectiva.
El Siglo, inaugurat el 1881, era molt més que una botiga: hi havia cafeteria, perruqueria i fins i tot oficina de telègrafs. El seu incendi l’any 1932 en va marcar el final, però continua sent un símbol del comerç barceloní d’aquells temps.
El Águila, amb les seves cinc plantes i una espectacular àguila de bronze coronant la façana, representava el luxe i la modernitat del moment.
Aquests espais no eren només punts de venda, sinó veritables escenaris de la vida urbana, on s’entrecreuaven modernitat, moda i societat.
Tot i les pèrdues, la ciutat encara conserva establiments centenaris que mantenen el seu caràcter original. Botigues de barrets, camiseries, farmàcies modernistes o pastisseries de renom continuen obrint cada dia la persiana. Són negocis que han sabut adaptar-se sense renunciar al seu encant, i que avui en dia són també un atractiu cultural i turístic.
Conscients del valor d’aquest patrimoni, les institucions municipals han impulsat un catàleg d’establiments emblemàtics per protegir-ne l’arquitectura i l’activitat. També s’han creat iniciatives com la “Ruta dels Emblemàtics”, que convida ciutadans i visitants a redescobrir-los.
Tot i així, els reptes continuen sent importants: la pressió immobiliària, la competència de les grans cadenes o el canvi d’hàbits de consum posen en risc la seva supervivència. La clau és trobar un equilibri entre conservació i adaptació als nous temps.
Els comerços emblemàtics són molt més que botigues antigues. Són espais que expliquen històries, que han vist passar generacions i que continuen oferint un vincle emocional amb la ciutat. Preservar-los és mantenir viva la memòria de Barcelona i garantir que el seu futur no perdi les arrels que la fan única.
Fonts consultades:
- IFEC — Comerços emblemàtics de Barcelona: galeria fotogràfica
- Ajuntament de Barcelona — Establiments emblemàtics.
- Ajuntament de Barcelona — Guia Emblemàtics Barcelona 2025.
- TotBarcelona — Grans magatzems desapareguts.
Sabateria Calzados Regencia al carrer Boqueria núm. 18. Barcelona, 1915. Col·lecció Merletti.
Calzados Regencia tenia dues botigues a Barcelona. Una situada al carrer Boqueria núm. 18 i un altra al carrer Sant Pau, 117 bis. Venien els millors models de sabates al comptat i a terminis. Els preus anaven des de 9’95 a 60 pessetes i es podien pagar a partir de 2 pessetes setmanals.
Carro promocional de Champán Canónigos de J. Lorca estacionat davant del distribuïdor de begudes Cristóbal Poch. Carrer Còrsega, 267. Barcelona, ca. 1915. Col·lecció Roisin.
El Champán Canónigos era elaborat a Sant Sadurní d’Anoia. El seu representant a Barcelona era el distribuïdor de begudes Cristóbal Poch. Aquest tenia un establiment a Barcelona que venia vins de diferents bodegues com la Segul, moscatell de Sitges o vins d’Alella entre d’altres.
La botiga d’Agua Jalpí al carrer Diputació núm. 286. Barcelona, ca. 1910. Col·lecció Roisin.
Originalment emplaçat al número 19 de La Rambla, Agua Jalpí tenia com a mercat potencial l’àrea barcelonina, tot i que aquesta era consumida arreu del territori català. Comercialitzada en ampolles de litre i quart a 90 cèntims, si l’usuari en comprava cinc, el preu es rebaixava 10 cèntims l’ampolla. El retorn de l’envàs ocasionava una devolució de 20 cèntims. Agua Jalpí atorgava un valor diferenciador al seu producte, enfocat com a remei terapèutic o mesura preventiva; motiu pel qual es distribuïa preferentment en farmàcies. La publicitat d’Agua Jalpí estava orientada a un públic objectiu de classe benestant, resident en ciutats i que tingués el desig o necessitat de consumir una aigua pura i lliure d’elements maliciosos.
 |
Interior de la botiga d’Agua Jalpí al carrer Diputació núm. 286. Barcelona, 1923. Col·lecció Roisin.
Degut a l’epidèmia de tifus que sofrí Barcelona l’any 1914, Agua Jalpí assolí un gran prestigi comercial com a aigua embotellada i l’any següent rebria el Gran Premi de l’Exposició Nacional Farmacèutica de Barcelona. La seva publicitat, avalada per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, afirmava que, a més de ser una excel·lent aigua de taula, oferia extraordinàries qualitats terapèutiques. Era especialment indicada per pal·liar la neurastènia, els mals de cap d’origen tòxic, la gota, la diabetis, l’albuminúria, els desordres digestius i la nefritis. A més, el seu consum era beneficiós per al fetge, l’aparell circulatori, les vies urinàries i la pròstata.
 |
Façana dels primers magatzems comercials El Siglo a la Rambla dels Estudis. Barcelona, ca. 1920. Col·lecció Roisin.
Els magatzems El Siglo comptaven, a data de 1881, amb més de 6000 làmpades incandescents, que complementaven la llum natural aconseguida gràcies als grans patis envidrats de l’edifici. L’edifici també disposava d’un sistema de calefacció i aire condicionat, poc habitual a l’època. A més a més, les instal·lacions comptaven amb un dipòsit d’aigua, sistemes de seguretat contra incendis, megafonia i sortides d’emergència.
Interior dels primers magatzems comercials El Siglo a la Rambla dels Estudis. Barcelona, ca. 1920. Col·lecció Roisin.
La causa de l’incendi dels magatzems El Siglo el dia de Nadal de l’any 1932, segons el periodista Lluís Permanyer, fou el sobreescalfament d’un tren en miniatura que circulava pels diferents aparadors del local, carregant carbó i petits paquets amb forma de regal. A l’hora de tancar, la locomotora va romandre encesa i, a causa de l’excés de pes als vagons, el motor es va acabar incendiant, propagant les flames a les cortines, aparadors i productes exposats.
Perruqueria infantil a l’interior dels primers magatzems comercials El Siglo a la Rambla dels Estudis. Barcelona, ca. 1920. Col·lecció Roisin.
Abans de l'incendi dels magatzems que va provocar la seva desaparició el Nadal de 1932, el negoci estava distribuït en 75 seccions de venda, comptant amb perruqueria, cafeteria, estanc i oficina de telègrafs. Després de l’incendi es van traslladar al carrer Pelai.
Vista general dels magatzems El Águila situats a la cantonada de plaça Universitat amb Pelai. Barcelona, 1925-1930. Col·lecció Roisin.
El Águila fou adquirit a finals dels anys 50 per l’industrial català Julio Muñoz Ramonet, conegut per ser propietari de diversos grans magatzems de la ciutat (entre els quals destaca El Siglo), així com pels seus conflictes amb les asseguradores a causa dels múltiples incendis i robatoris que patien els seus establiments. A partir dels anys 60 el negoci començà a anar a la baixa i a principis dels anys 80 només romania oberta la planta baixa sota el nom de Premini, orientada a la venda d’articles d’ocasió.
Botiga Discos y Gramolas Serrano y Arpí a la plaça Cucurulla núm 2. Barcelona, ca. 1920. Col·lecció Desconeguts.
Serrano y Arpí tenia dos establiments a Barcelona, un situat a la plaça Cucurulla núm. 2 on es trobaven els tallers de laboratori fotoelèctric i entregaven la feina en 5 hores i un altre al carrer Vidre, núm 7. Venien un gran assortit de gramoles, discos i aparells fotogràfics de les millors marques.
Aparador d’un establiment amb venda de tintes i coles Diamond Ink C.O. Barcelona, anys 20. Col·lecció Roisin.
La companyia Diamond Ink CO es va establir a Milwaukee, Wisconsin l’any 1875. L’any 1886 un alemany estatunidenc que es deia August Nicholas Ritz es va convertir en el nou propietari de Diamond Ink. Va ser propietari i gerent fins l’any 1930, data en que va ser comprada per un dels distribuïdors de pintura i vidre més grans: Milwaukee, T.C. Esser Paint Co. L’empresa va ser una de les companyies de tinta més pròsperes de Milwaukee i va ser especialment coneguda per introduir en el mercat la primera ampolla de tinta quadrada. Tot i així, la companyia no va deixar de fabricar ampolles rodones en una gran varietat de mides.
La cèntrica i popular farmàcia del doctor Ferrer, a la ronda de Sant Pere núm. 2. Barcelona, anys 20-30. Col·lecció Merletti.
Obra de l'arquitecte Salvador Viñals i Sabaté (1847-1926), aquest edifici fou enlairat l'any 1915 a la cantonada de la plaça Catalunya amb la Ronda de Sant Pere. Inicialment hi acollí la Pensió Nowé i el mateix any va obrir les seves portes obrir la popular i coneguda drogueria i farmàcia Vicente Ferrer, ubicada als baixos. Desapareix amb l'ampliació d'El Corte Inglés la dècada dels 60.
Llibreter de vell al carrer del Portal de Santa Madrona. Barcelona, finals anys 20. Col·lecció Merletti.
Coincidint amb la celebració de les Festes de la Mercè de l'any 1902, l'Ajuntament va inaugurar al final de la Rambla un grup de parades de libres del vell. S'estenien al començament del carrer del Portal de Santa Madrona, just al costat de l'antic convent de Santa Mònica. Amb la creació d’aquest mercat, format per 20 barraques de fusta, es volia contribuir a dignificar aquella zona històricament freqüentada per delinqüents, prostitutes i gent de mal viure. Aquestes parades van ser també lloc idoni per comercialitzar d'amagat publicacions i material gràfic prohibit per les autoritats de l'època: publicacions pornogràfiques, llibres contra el règim establert durant les dictadures o títols maleïts i perseguits per l'oficialitat. Les parades varen romandre en aquest indret fins l'any 1967.
Botiga de postals de Lucien Roisin a la Rambla Santa Mònica núm.29. Barcelona, ca. 1930. Col·lecció Roisin.
Lucien Roisin va venir a viure a Barcelona, on va exercir de fotògraf, dedicant-se principalment al negoci de les postals. Va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. L'any 1930 la botiga es trasllada al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven els turistes i forasters que visitaven la ciutat.
Interior de la botiga de postals de Lucien Roisin a la Rambla Santa Mònica núm.29. Barcelona, ca. 1930. Col·lecció Roisin.
En els temps de més èxit hi van arribar a treballar a la botiga fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb un gran èxit. La família va continuar el negoci fins a la dècada dels 60's. A principis de l’any 1962 es va incorporar la venda de souvenirs a la botiga aprofitant el boom turístic d’aquell moment. Aquella decisió però, acabaria suposant la desaparició del negoci. El propietari de l’establiment feia temps que esperava una oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de venda (la botiga només podia vendre postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar així el local.
Rellotgeria Kronos a la Rambla de Canaletes, núm. 3. Barcelona, anys 30. Col·lecció Merletti.
Kronos neix l’any 1930. El seu fundador, Carles Vendrell, un inquiet comerciant barcelonès, comptava amb una llarga tradició familiar en el món de la rellotgeria. Inicialment es va dedicar a crear una col·lecció de rellotges de paret i avantsala que es muntaven artesanalment en els seus propis tallers gràcies als acords comercials que tenia amb fabricants suïssos i alemanys que eren qui li proporcionaven la maquinària. Més tard va desenvolupar nombroses col·leccions de rellotges mecànics de butxaca i polsera.
Aparador de la Sastreria Valls situada a la Ronda Universitat núm. 12. Barcelona, anys 30-40. Col·lecció Merletti.
Thomas Burberry crearia el teixit de gavardina l’any 1880, després d’entrevistar-se amb un pastor de la seva regió i observar que la seva jaqueta es tornava impermeable arran d’un producte emprat en el bany de les ovelles. No obstant, les gavardines com a peces de vestir es varen començar a usar per les tropes de Giuseppe Garibaldi l’any 1861. Posteriorment, les utilitzarien les tropes angleses durant la Primera Guerra Mundial i les acabarien popularitzant els actors de Hollywood dels anys 30 i 40, interpretant personatges propis del cinema negre i policíac de l’època.
Interior de la sastreria Valls situada a la Ronda Universitat núm. 12. Barcelona, anys 30-40. Col·lecció Merletti.
Durant el darrer terç del segle XIX, el sastre Fulgenci Medina, juntament amb altres companys del gremi, decideixen fundar La Confiança el 7 de juliol de 1876, una societat creada per vetllar pels interessos i aspiracions dels sastres de Barcelona. Una de les seves tradicions més peculiars fou la implementació d’un “llibre negre”, on figuraven els noms de “clients indesitjables” que no satisfessin els seus deutes amb membres del col·lectiu.
Homes treballant a l’interior de la sastreria Valls situada a la Ronda Universitat núm. 12. Barcelona, anys 30-40. Col·lecció Merletti.
Arran de l’Exposició Universal de l’any 1888, La Confiança, en el conjunt de la sastreria europea, experimenta una època daurada de prosperitat i expansió. La societat impulsaria la Caixa d’Invàlids l’any 1891, pensada per als sastres en situació de precarietat i, posteriorment, per a les pensions dels seus membres.
Aparador de la Casa Rosich a l’avinguda Portal de l’Àngel, núm. 25. Barcelona, anys 30. Col·lecció Merletti.
Casa Rosich tenia tres establiments a Barcelona: Ronda de Sant Pere, 7, avinguda Portal de l’Àngel, 25 i Tapineria, 33. Venien vestits de bany, articles de natació, pesca submarina, impermeables, hules, plàstics, articles de neteja com aspiradors, entre d’altres. La fàbrica especialitzada en hules es va fundar l’any 1850.
Aparador de l’editorial Lucero situada a la plaça Catalunya núm. 7. Barcelona, anys 40-50. Col·lecció Merletti.
Com a editorial especialitzada en obres infantils en castellà il·lustrades i reculls de poesia, Lucero neix el 10 de febrer de l’any 1942 al número 7 de la plaça de Catalunya, quan l’editora Maria Montserrat Borrat i Bou obté un permís de Madrid que li permet tirar endavant el negoci.
Aparador de la rellotgeria Paris-Ginebra. Barcelona, anys 40-50. Col·lecció Plasencia.
El fabricant de rellotges Omega va jugar un paper significatiu durant les missions de la NASA als anys 60, en plena cursa espacial entre els Estats Units i Rússia. Dos dels enginyers al capdavant del Programa Gemini varen comprar cronògrafs de 5 marques de reconegut prestigi a l’època que varen ser sotmesos a proves extremes de temperatura, humitat, impacte, buit, acceleració, vibracions i soroll. El model Speedmaster d’Omega fou l’únic que va superar les proves. Amb la missió de l’Apol·lo 11, es converteix en el primer rellotge portat a la Lluna, concretament per l’astronauta Buzz Aldrin.
La sastreria d’alta costura El Dique Flotante, al Portal de l’Àngel núm. 9 cantonada amb el carrer Canuda. Barcelona, anys 40-50. Col·lecció Plasencia.
El Dique Flotante va ser una sastreria molt important d'alta costura a Barcelona. El negoci fundat l'any 1899 per Joaquim Beleta i Mir a la Rambla, va obrir l’any 1929 l'establiment més emblemàtic de la seva història a la cantonada entre el Portal de l'Àngel i el carrer Canuda. Constava de vàries plantes i va ser dissenyada pel decorador Antoni Badrinas i Escudé. Va ser capdavanter en l'alta costura nodrint els armaris de les classes més adinerades. A partir de l’any 1941 les seves col·leccions de temporada van desfilar regularment pels salons de moda. Amb el pas del temps, a l’igual que altres botigues de moda emplaçades a Ciutat Vella, van abandonar el barri antic per obrir un altra sucursal al passeig de Gràcia cantonada amb Diputació.
Botiga Luis Inglada a la Rambla de les Flors núm. 8. Barcelona, anys 40-50. Col·lecció Merletti.
Industrias y Comercios Inglada S.A. va ser propietària de la primera fàbrica d’Espanya en orfebreria i articles per a taula situada als carrers Salvá 20-22 i Cabanyes, 19 i de la fàbrica de vidre per a taula i guarniment situada al carrer Weyler de Badalona. Els seus grans magatzems de vidre, vaixelles, porcellana i objectes de regal amb venta al detall estaven situats a la Rambla de les Flors núm.8, Ronda Sant Antoni, núm. 5.i carrer Salvà, núm. 20 de Barcelona.
Aparador de la Rellotgeria Jordá a la plaça de Catalunya núm.8. Barcelona, anys 40-50. Col·lecció Merletti.
Aquest establiment feia cantonada amb Ronda Universitat. Segons la publicitat de l’època venien tot tipus de rellotges de paret i rellotges mecànics de butxaca i polsera. Destaca la tipografia utilitzada per la retolació de l’establiment pròpia d’aquella època.
Delegació de loteria núm 48 Maria Torné al carrer Bonsuccés, 12. Barcelona, 1941. Col·lecció Merletti.
L’origen de la Loteria de Nadal es remunta a l'època de les Corts de Cadis, quan el ministre de la Càmera d'Índies va pensar en ella com “un mitjà per a augmentar els ingressos de l'erari públic sense que els contribuents es queixessin”. El primer sorteig es va celebrar el 18 de desembre de 1812. Va rebre el nom de Lotería Moderna, per a diferenciar-la de la Lotería Primitiva iniciada pel marquès de Squillace. El nom de “Sorteig de Nadal” no va arribar fins el 23 de desembre de 1892 i cinc anys després aquesta denominació ja apareixia impresa als bitllets.
Secció de joguines dels magatzems El Siglo situats al carrer Pelai. Barcelona, 1933-1940. Col·lecció Merletti.
Amb motiu de l’incendi del dia de Nadal de l’any 1932, els magatzems El Siglo es varen traslladar a l’edifici Can Damians, al número 54 del carrer Pelai, l’any 1933. Van continuar la seva activitat fins el 1951, quan l’edifici fou adquirit pels magatzems Capitol en morir Eduardo Conde i Gómez del Olmo, fill del fundador de El Siglo i president des de la mort del seu pare.
Façana dels magatzems El Siglo il·luminada amb motiu de les festes de Nadal, al carrer de Pelai. Barcelona, anys 60. Col·lecció Godes.
El projecte de Can Damians, d’estil art déco, fou realitzat entre 1913 i 1915 per Eduard Farrés, Ignasi Mas i Lluís Homs. Abans de l’arribada de El Siglo l’any 1933, l’edifici es va concebre com a punt de venda de l’empresa Hijos de Ignacio Damians, enfocada a l’elaboració de peces i ornamentacions de metall: làmpades, reixes, figures decoratives, complements arquitectònics... entre d’altres.
Façana dels magatzems Jorba Preciados il·luminada, al Portal de l'Àngel. Barcelona, anys 60. Col·lecció Godes.
Abans que l’edifici fos adquirit per Galerías Preciados l’any 1963 (amb intenció de rivalitzar amb El Corte Inglés, qui havia obert seu a Barcelona l’any anterior), Almacenes Jorba fou el primer edifici comercial d’Espanya que, a partir de la seva reforma l’any 1930, comptaria amb escales mecàniques. L’establiment també populitzaria altres serveis aliens a la venda de productes dins uns grans magatzems: agència de viatges, oficina de correus, un departament on s’impartien cursets i fins i tot servei de guarderia. A la terrassa s’arribà a establir un estudi radiofònic on emissores com Radio Miramar i Radio España Barcelona presentaven programes de tarda orientats al públic femení i infantil.
Façana dels magatzems El Corte Inglés il·luminada amb motiu de les festes de Nadal, a la plaça de Catalunya. Barcelona, anys 60. Col·lecció Godes.
Inaugurats el 20 de setembre de 1962 (coincidint amb les Festes de la Mercè a Barcelona), els magatzems originals de El Corte Inglés constaven de nou plantes i dos soterranis. L’edifici, de marbre gris i vidre, va ser el primer que trencà amb la uniformitat de les edificacions neoclàssiques de plaça Catalunya. Al terrat s’hi podia veure un rètol lluminós apaïsat, seguint l’exemple d’altres neons publicitaris que presentaven la majoria d’establiments adjacents a l’època. Donada la rendibilitat del negoci, els magatzems varen experimentar diverses ampliacions en poc temps. A partir de l’any 1970, i un cop enderrocada la Casa Vicenç Ferrer, la finca de Ronda de Sant Pere (adquirida pels magatzems l’any 1966) va quedar integrada a l’edifici original, conformant una nova façana ampliada que es mantingué fins l’any 1991, quan se li va donar l’aspecte que presenta actualment.