La ciutat dels drapaires i altres oficis oblidats

La Casa del Drapaire a la Gran Via de les Corts Catalanes. (1930-1935)
Brangulí fotògrafs. (ANC)

La gent gran que encara recorda aquella Barcelona d’abans guarda un autèntic tresor: el de la memòria quotidiana. En els racons dels seus records hi ha una ciutat d’infància plena de personatges populars que recorrien els carrers oferint serveis que avui ens semblen impensables. Abans que arribessin els supermercats i els electrodomèstics, hi havia homes i dones que feien aquestes feines amb les seves pròpies mans i sovint amb carros que tothom reconeixia de lluny.

Per les voreres passaven els venedors de gel, els escombriaires, els que portaven aigua calenta i banyera per poder-se rentar, o les bugaderes que recollien la roba de les cases. Els serenos vetllaven la nit, i encara es podia veure com s’ordenyaven burres al portal per subministrar llet fresca. Enmig de tot aquest escenari apareixien també els drapaires, amb el seu cant característic, reclamant trastos vells o pells de conill —aprofintades aleshores per fer abrics o manguitos més assequibles que les pells fines. La ciutat tenia un altre ritme i un altre paisatge.

Els infants d’avui, acostumats al gas, a la calefacció i a la recollida de residus porta a porta, difícilment poden imaginar aquells carboners coberts de sutge que descarregaven el carbó als pisos immensos de l’Eixample. Tampoc coneixeran la doble imatge dels drapaires, a mig camí entre la realitat útil i la llegenda negra de “l’home del sac”, amb què s’espantaven criatures entremaliades. En realitat, ells feien una tasca essencial: allò que avui fem amb el reciclatge selectiu. I no només complien un servei: sabien treure profit del que recollien. Fins i tot hi hagué qui va prosperar extraordinàriament en aquest ofici. La prova n’és la coneguda “casa del drapaire”, a la Gran Via a tocar de la plaça d’Espanya, un megabloc d’habitatges aixecat per un home que havia fet fortuna venent i revendent ampolles, cartrons i retalls de la vida domèstica.

Avui ja no sentim el seu cant pels carrers, sinó que trobem contenidors de colors a cada cantonada. Ara és la mateixa ciutadania qui separa els residus i fa de “drapaire” de casa seva. La diferència és que el sistema és col·lectiu i regulat: els punts de recollida selectiva es multipliquen i, sovint, els contenidors queden plens abans de temps. Barcelona ja disposa de centenars de punts distribuïts. Uns “drapaires de plàstic” fixes, que recorden en silenci la feina d’aquells homes i dones que, amb el seu carro i el seu crit, van marcar durant dècades el paisatge urbà.

Font consultada: Patricia Gabancho. La Vanguardia. (3 d'octubre de 1994)

Vista, des de la cantonada Astúries amb Verdi en direcció muntanya, d'un carro de la neteja a cavall i escombriaire. (1934) Autora: Antonia Puig. (AMB)

Venedor de gel. Anys 50 i 60. Desconec l'autor.

Tintorer ambulant al carrer Rosselló. (1907) Barcelona Coleccionismo.

Esmolador. (1920) Barcelona Coleccionismo.

Sereno i vigilant a la porta del Teatre Romea. (1905) Barcelona Coleccionismo.

Aiguader a la font del carrer Avellana pujant cap al carrer Riera de Sant Joan. Carrers desapareguts
amb l'obertura de Via Laietana. (Abans 1908) Barcelona Coleccionismo.