Els primers urinaris públics de Barcelona

Plaça de Medinaceli.

Quan l’escriptor francès Henry de Montherlant va visitar Barcelona, va exagerar dient que la ciutat de més de 600.000 habitants només tenia un urinari. No era cert, però sí que és veritat que, comparada amb París i les seves omnipresents vespasiennes, la nostra ciutat anava molt endarrerida.

Durant segles, els portals de les cases senyorials oferien un orinal per als vianants. Quan es van retirar, la gent va continuar fent servir el mateix racó, i això obligava els propietaris a improvisar solucions. Les autoritats, però, no van ser gaire ràpides a posar-hi remei. Encara cap al 1880 només hi havia disset urinaris públics, molts d’ells sense aigua.

Arquitectes com Miquel Garriga i Roca, Josep Fontserè o fins i tot Antoni Gaudí van proposar projectes per instal·lar-ne més, alguns amb quioscos de flors i fanals incorporats. Però la gran empenta va arribar amb l’Exposició Universal de 1888, que va portar nous models francesos i nord-americans a diferents punts de la ciutat.

Fins i tot la Rambla va veure com un urinari era escenari d’un atemptat anarquista, cosa que va marcar un abans i un després. A partir de 1904, els antics urinaris de carrer van començar a desaparèixer, substituïts pels lavabos subterranis, més moderns i discrets.

Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. Desconec la data.

Imatges: Barcelona Coleccionismo.