Abans de la desfeta, Barcelona era una ciutat viva i plena d’activitat. Però l’11 de setembre de 1714 tot havia canviat: la fam, les bombes i la ruïna arribaven a totes les cases. Malgrat això, la població no va abandonar mai els seus costums ni les seves maneres cíviques. Entre explosions i enterraments, es continuaven escrivint testaments, celebrant casaments i complint escrupolosament amb el que manaven les Constitucions.
Aquest text, d'Albert García Espuche, ens apropa a aquella Barcelona resistent, que fins i tot en el moment més tràgic va voler seguir sent fidel a si mateixa.
"Passejant per la Barcelona d’abans del setge no costava gaire adonar-se que era una ciutat dinàmica, amb una economia puixant i unes vides social, cultural i quotidiana intenses. Hi eren molt presents la festa, la dansa, la música, el joc en espais públics, el teatre i l’oci als jardins. Les condicions de vida del conjunt de la població anaven millorant, com es podia apreciar, per exemple, en els centenars de productes venuts a les adrogueries de la zona del Born, en la diversitat de tulipes cultivades als jardins de la Fusina o en les llargues sèries de peces teatrals representades a la Casa de les Comèdies de la Rambla.
El setge ho ha canviat tot. El joc en els triquets està prohibit, les pregàries ocupen el lloc de la festa i, sobretot, la fam és des de fa mesos un problema terrible. A més, avui, 11 de setembre de 1714, es pot comprovar que les bombes enemigues han afectat ja totes les cases, sense oblidar-ne ni una. El més rellevant del setge és que el conjunt de la població suporta un bombardeig dirigit “a la ruïna de les cases”, és a dir, indiscriminat.
La resistència, en tot cas, no és passiva. A més dels soldats, els homes de tots els oficis defensen la ciutat formant part de la Coronela, i també hi col·laboren, com poden, moltes dones, vells, nens i religiosos. Alguns partidaris de Felip V no han volgut prendre les armes en contra del monarca borbònic i s’han refugiat en llocs com el monestir de Sant Pau. La Coronela ha amenaçat amb portar-los a lluitar a la força als baluards més exposats, però no ho ha fet.
Al final dels combats, un cronista barceloní escriu: “A la una de la matinada d’avui, l’exèrcit dels sitiadors, aprofitant l’obscuritat, ha avançat d’improvís i amb gran fúria i ímpetu, atacant totes les bretxes de la muralla i dels baluards. A la ciutat s’ha respost amb rapidesa. El Pla de Palau i els carrers propers s’han fortificat amb canons, i les dones i els nens han fet trinxeres amb bótes, mobles i matalassos. Alhora, des dels alts de les cases veïnes s’ha disparat incessantment contra les tropes enemigues. Finalment, avançada la matinada, s’ha parlamentat i ha estat declarada una suspensió d’armes”.
Encara ben sonora la fúria de les armes, té lloc a Santa Maria del Mar el casament de Sebastià Molet, capità del regiment de Sant Narcís, i Leocàdia Comellas, filla d'un teixidor de vels. En el dia més difícil que ha viscut mai la ciutat, l’acte aporta un bri d’esperança.
Poc després, el garbellador Gabriel Lleonart crida un notari per donar-li el seu testament manuscrit. L’escrivà Francesc Minguella, l’home “digne de fe” triat per Lleonart, acut amb prestesa a casa del moribund per atendre la seva necessitat de fe pública.
Com avui mateix, durant tot el setge els comportaments dels barcelonins han estat els d’una societat que respecta la cosa pública i els valors de ciutadania. S’ha continuat complint amb les maneres de fer en comú, ratificant les accions realitzades gràcies a la fe pública atorgada pels notaris. Malgrat totes les dificultats, aquests han redactat capítols matrimonials, testaments o fes de vida, i no han deixat de desplaçar-se per la ciutat, sota les bombes, per realitzar inventaris post mortem o assistir a encants.
Això pot sorprendre algú que no conegui bé aquesta societat. La fam i la por patides aquests mesos les podia preveure tothom, però potser costa més entendre que Jerònima Grimosachs, que fa uns dies va perdre el marit a la muralla, que ha vist caure casa seva sota les bombes, que té tots els seus mobles disseminats per la ciutat, que ara viu refugiada en un convent, hagi volgut complir escrupulosament amb els terminis marcats per les Constitucions per fer l’inventari post mortem dels béns del difunt espós.
Fins avui mateix tot ha anat en el mateix sentit de respecte als usos, el costum i les lleis. Actes com els enterraments, per exemple, s’han realitzat com calia ferlos, com s’han fet sempre en èpoques de pau. No hi hagut mai cap precipitació producte de la situació desesperada dels assetjats. Després de la defunció d’algú, un notari ha fet públic el testament i els marmessors s’han encarregat de complir amb les darreres voluntats del finat: lloc de la sepultura, forma de fer-la, misses a celebrar, esglésies on oficiar-les... Tot i les bombes i la fam, moltes persones han intervingut en els actes posteriors a les morts: els fusters han fet amb tota cura el bagul del difunt, els botiguers han confeccionat les teles per la caixa, els ferrers han clavat les tatxes, els vidriers han proporcionat els canons amb el rètol dins per identificar el cadàver, les noies de la Casa de la Misericòrdia han acompanyat els enterraments...
La continuïtat, durant el setge, de les maneres cíviques de procedir ha resultat del tot coherent amb una societat que ha seguit fortament vinculada als seus fonaments. La voluntat de fer sempre allò que indiquen els usos, el costum i les lleis no ha cessat. En algunes coses essencials que la caracteritzen, la societat assetjada ha continuat sent, durant els quatre-cents catorze dies de setge, la mateixa societat que abans."
Font consultada: Albert García Espuche. La Vanguardia. 11 de setembre de 2014.
