 |
| La font de Ceres al passeig de Gràcia-Provença. (1850) Font: Barcelona Coleccionismo. |
 |
| Plànol amb l'ubicació de la font. (1850) Font: Barcelona Colecionismo. |
El Passeig de Gràcia de Barcelona començà a formar-se a inicis del segle XIX amb una doble voluntat: connectar la vila de Gràcia amb la ciutat i oferir un espai d’esbarjo als barcelonins ofegats per les muralles. La primera plantació d’arbres amb pretensions urbanístiques es remunta a 1821.
Un dels punts més destacats del traçat va ser la font monumental a l’alçada del futur carrer de Provença. Encàrrec de 1825 al escultor Celdoni Guixà i Alsina, es va inaugurar el 28 de juny de 1830, cinc anys després, cincelada en pedra de Montjuïc. La font estava dedicada a Ceres, deessa de l’agricultura i el blat, que sostenia al braç esquerre una gavilla com a símbol dels fruits que havia ensenyat a cultivar als humans. Al voltant de la deessa, quatre delfins enormes llançaven aigua per les seves boques, mentre una conca invertida canalitzava el flux cap a la base.
Al llarg del temps, la font no només va ser punt decoratiu: el 1870, el general Gaminde hi va desplegar tropes i cañons per sufocar la revolta a Gràcia, tal com recullen diversos gravats de l’època. Posteriorment, quan el passeig esdevingué escenari de desfilades, la font servia de punt de gir per als luxosos carruatges i cavalls de la societat barcelonina.
Malgrat la seva importància, la font de Ceres no va romandre gaire al Passeig de Gràcia. El 14 de maig de 1874 va ser traslladada a la plaça Blasco de Garay, al Poble Sec, on els veïns, fascinats pel nou element, la batejaren com la “plaça del Surtidor”. Finalment, l’Ajuntament decidí condemnar-la a la distància i, el 1918, la font va acabar prop del mirador del Llobregat, on més tard es col·locaria el famós Sant Jordi de Llimona.
La font de Ceres és així un testimoni de la Barcelona del segle XIX: urbanisme, mitologia i història que van transformar un simple passeig en un espai ple de vida i anècdotes.
