 |
| Façana esglaonada per guanyar espai. Carrer de les Caputxes. Col·lecció postals Barcelona antiga. Ricart. Font: Barcelona Coleccionismo. |
Per entendre fins a quin punt la Barcelona de les muralles vivia ofegada cal passejar-se pel barri de la Ribera, on encara resten vestigis d’aquell ambient opressiu.
Algunes places que avui considerem històriques —com el Fossar de les Moreres o la plaça de Santa Maria— no ho són tant: fins a inicis del segle XX havien estat cementiris parroquials. Ja sota Carles III, per motius d’higiene, es va prohibir enterrar dins la ciutat. Però els veïns s’hi resistien i fou necessari que el capità general Castaños ordenés empedrar els recintes per impedir-ho. Més endavant, aquestes places i les que sorgiren de la desamortització de Mendizábal es convertiren en uns espais públics molt necessaris per esponjar una densitat humana alarmant.
La necessitat de guanyar metres va portar a solucions extremes. Un recurs freqüent fou cobrir trams de carrer amb arcs per aixecar-hi pisos a sobre. La pràctica es va multiplicar tant que hi havia carrers sencers sota voltes, com el de les Tres Voltes (entre la Bòria i la futura Via Laietana). Els cronistes expliquen que es podia anar de la catedral a Santa Maria del Mar saltant de terrat en terrat, sense trepitjar el carrer.
Una altra estratègia, sobretot a partir del segle XVIII, fou el retranqueig o ràfec: cada planta avançava una mica més cap al buit del carrer. Això permetia pisos més grans, però a costa de perdre llum i aire. Si l’edifici del davant feia el mateix, els veïns dels pisos alts podien arribar a donar-se la mà d’una finestra a l’altra. Encara en queden exemples a la plaça de les Olles, al carrer dels Agullers o a la Freneria.
També hi havia carrers tan estrets que semblaven impossibles. La via més angosta era la del Donzelles, amb només 1,10 metres. La del Mosques, que desemboca a la placeta Montcada, encara avui conserva aquella sensació d’ofec. En indrets com el carrer de les Caputxes es respira encara el que devia ser aquell ambient carregat i dens.
El problema no es limitava a l’amplada dels carrers. La ciutat estava plena de carrerons sense sortida, miradors que sobresortien, arcs i retranquejos, tot plegat fins que les ordenances —com la de 1823— en van començar a prohibir la construcció. No sorprèn que, en un laberint tan intransitable, els carretons de mà fossin habituals i que els mossos de corda proliferessin: molts racons eren inaccessibles fins i tot per als carros més petits.
Barcelona, atrapada dins les muralles, havia creat un escenari poc menys que infernal, perfecte per a la propagació d’epidèmies i mals endèmics.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. (Desconec la data)
 |
| Façana esglaonada per guanyar espai. Carrer de les Caputxes. Col·lecció postals Barcelona antiga. Ricart. Font: Barcelona Coleccionismo. |