 |
| Plaça Catalunya i la casa Estruch. (1890-1901) Autor desconegut. (AFB) |
Costa d’imaginar-ho, però fins a començaments del segle XX el que avui és la plaça de Catalunya era un espai desordenat i caòtic, on s’hi aixecaven cases i solars que seguien l’alineació de la ronda. I és que el Pla Cerdà no havia previst aquest indret com a plaça pública, sinó com un tram més de l’Eixample. Per això, els propietaris van començar a edificar i es donaven situacions curioses: la numeració de la Rambla de Catalunya començava gairebé on ho feia la Rambla dels Estudis; el carrer de Fontanella arrencava a l’alçada de l’antic Banc Central; i el número 1 del passeig de Gràcia quedava a la cantonada on avui s’alça Telefónica.
La primera ordenació d’aquest espai no arribà fins al 26 de setembre de 1902, quan l’alcalde Fabra i Ledesma va donar llum verda a l’enderroc d’edificis. La piqueta va començar a treballar literalment de nit, conscient del malestar que provocaria.
La primera construcció significativa dins el futur perímetre de la plaça havia estat la casa Gibert, que va posar la primera pedra la mateixa reina Isabel II l’any 1860. Poc després, el 1887, s’hi va afegir la casa Estruch, d’angle aixamfranat, obra de l’arquitecte Jaume Bernades. Al costat, Josep Estruch hi va aixecar un singular Museu-Armeria, inaugurat el 1888, amb una arquitectura d’inspiració gòtica: merlets, un gran saló únic i una atmosfera medieval molt buscada. La col·lecció hi jugava a favor: més de 2.000 armes gòtiques i renaixentistes, en la seva majoria espanyoles, que convertiren aquell museu en el més important després de l’Armeria Reial de Madrid.
A la façana hi lluïa la divisa "Pro patria et honore". A l’interior, un bust de Ramon Estruch i Ferrer, pare de Josep, recordava l’origen d’aquella passió col·leccionista. El gran saló, de 22 metres de llarg per 10 d’ample i 7 d’altura, quedava banyat per una llum cenital espectacular.
Però aquella aventura museística fou curta. El 1890 es va enderrocar la casa Gibert i el 1901 desaparegueren la casa i el museu Estruch. Les armes es van vendre i van acabar a París, al carrer Malakof, gràcies al marxant Georges Pauilach.
Encara hi ha qui confon aquell espai amb un cinema: de fet, també s’hi van fer projeccions fixes sota el nom de Sociedad Cinemática, però no era una sala de cinema pròpiament dita.
La desgràcia encara colpejaria més la família Estruch. El 1925 es va posar a la venda la seva col·lecció d’art —amb retaules gòtics i pintures del segle XVIII— per un preu irrisori de 350.000 pessetes, però ningú no va fer cap oferta i el conjunt es va dispersar. Segons testimonis de l’època, aquella pèrdua es devia a la crisi financera del Banc de Barcelona, del qual Josep Estruch i Comella havia estat director. La suspensió de pagaments del 27 de desembre de 1920 el va arrossegar de ple.
La plaça de Catalunya que avui coneixem és fruit d’aquells enderrocs i d’aquella reordenació iniciada amb dificultats el 1902. Però sota el seu asfalt i les seves terrasses s’hi amaguen històries oblidades de cases, museus i col·leccions d’art que un dia van donar vida a aquell espai.
Font consultada: Article publicat a La Vanguardia. Desconec la data,
Museo-Armería de José Estruch: https://archive.org/details/ArmeriaEstruch/page/n359
 |
| Casa Estruch a la plaça Catalunya, al costat la casa Gibert. Final segle XIX, principis del XX. Font: La Ilustració Catalana. |
 |
| Casa Estruch vista des del carrer Bergara. (1896) Font: La Ilustración Española y Americana. |
 |
| Encerclat en vermell on estava situada la casa Estruch. |