 |
| Santa Maria del Mar i el pont. (1956) Autor: Francesc Ribera Colomer. (AMB) |
Els ponts que connecten edificis no només tenen una funció pràctica: també poden esdevenir símbols d’una manera de viure i de relacionar-se amb la ciutat. En molts casos, servien per aïllar les elits de la gent del carrer, permetent-los moure’s “per sobre” de la vida quotidiana.
Un bon exemple n’és el pont que unia el palau reial del Pla de Palau amb la basílica de Santa Maria del Mar. L’edifici gòtic, reformat en nombroses ocasions, va passar a ser residència dels virreis el 1654, per voluntat de Felip IV, i més tard acollí els capitans generals i, finalment, es convertí en palau reial. El 1875, un incendi el va destruir, però una part en va sobreviure: el pont.
Aquesta passera coberta havia estat encarregada a inicis del segle XVIII pel príncep de Darmstadt. Recorregut insòlit: del palau sortia pel carrer del Malcuinat, travessava el Fossar de les Moreres i arribava fins a una tribuna lateral de Santa Maria del Mar. El 1823 l’Ajuntament en va ordenar l’enderroc, però només quatre anys més tard es va reconstruir. Durant dècades formà part del paisatge del Born, fins ben entrat el segle XX, i fins i tot apareix en quadres primerencs de Santiago Rusiñol.
La idea, però, no era pas nova. Ja a la catedral hi havia un pont que comunicava el palau reial amb la seu, construït en temps de Martí l’Humà. El rei, de salut delicada i de moviments lents, necessitava un accés còmode a l’església, i el capítol hi accedí. Aquell pas elevat va ser enderrocat al segle XIX, tot i que encara en queden vestigis visibles a la plaça de Sant Iu. Altres exemples són el pont de Sant Martí de Provençals, que uneix església i rectoria amb un aire gairebé defensiu, o els que connecten dependències civils i administratives.
Barcelona en conserva encara alguns, com el que uneix dues ales de l’edifici de Correus o el petit pont del carrer d’Ocata, a l’estació de França. Aquests darrers responen a un altre repte de la modernitat: superar les vies del tren.
En definitiva, els ponts particulars de Barcelona expliquen històries de poder, d’arquitectura i de ciutat. Són restes d’una voluntat de viure per damunt del carrer, de la gent i del seu tràfec diari.
Font consultada: Joan de Déu Domènech. Barcelona Metròpolis.
 |
| Pla de Palau amb la duana i el Palau Reial, a l'esquerra, es por veure el pont que anava cap a Santa Maria del Mar. (1851) Autor: Onofre Alsamora. (AMB) |
 |
| Magatzem i botigues ubicades on hi hagué l'antic cementiri de Santa Maria del Mar conegut com a Fossar de les Moreres. Al fons apareix part de l'església de Santa Maria i una de les torres. (1934) Autor: Francesc Buyé Muntané. (AMB) |
 |
| Detall del pont existent entre el Fossar de les Moreres i el carrer de Malcuinat. Indica també el carrer de Santa Maria i la localització de l'església de Santa Maria del Mar. (AMB) |