Montjuïc: de muntanya maleïda a refugi popular

El Gurugú, un lloc típic per divertir-se al Montjuïc de principis del segle XX. (1913-1917) Autor: Brangulí. (AMB

La muntanya de Montjuïc, ha tingut una història ambivalenta. En temps medievals fou paradís estival per a famílies riques, però la construcció del castell canvià el seu destí: esdevingué instrument de repressió, bombardejant Barcelona cada cop que la ciutat s’alçava. L’obertura del cementiri encara va accentuar-ne la imatge de lloc maleït.

A inicis del segle XX, Francesc Cambó, des de l’Ajuntament, va defensar que calia posar la muntanya a disposició de la ciutadania. Criticava la falta d’espais verds a Barcelona i veia en Montjuïc una oportunitat. Els primers passos foren els jardins Laribal, obra de Forestier, seguits per diverses exposicions, però la transformació global no arribaria fins als Jocs Olímpics de 1992.

Abans d’aquest procés, Montjuïc era sobretot un espai popular, ple de fonts que servien d’escapada a la gent del Poble-sec i altres barris. El pedagog Pere Vergés evocava amb emoció la font d’en Conna, on les famílies hi pujaven després de sopar per refrescar-se amb aigua barrejada amb anís; la font de l’Estrella, amb el seu barracó on es feia menjar; o la font de Satalia, vinculada a les famoses baralles de galls.

També existien altres fonts com les del Tiro, la Trobada, el Gat, les Pessetes, Vista Alegre o la Mina, escenaris de fontades i balls populars. Aquelles trobades eren molt més que una diversió: per als treballadors que vivien en carrers estrets i saturats, eren un autèntic respir, una manera de gaudir de la natura i sentir, per un dia, la llibertat que la ciutat els negava.

Documentat ja des del segle X com a lloc d’aigua abundant, Montjuïc es convertí a mitjan segle XIX en un veritable refugi popular, punt de trobada per a la gent senzilla que necessitava fugir de l’asfíxia urbana.

Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 7 d'octubre de 2007.