 |
| Passeig de l'Esplanada. Vista general on es poden observar carruatges i gent passejant, a peu i a cavall. Hi ha diverses fonts amb estàtues que representen personatges mitològics i tres fileres d'arbres flanquegen el passeig. (1802-1803) |
El Passeig de Sant Joan, que en el seu origen es coneixia com l’Esplanada, va néixer a l’espai que havia quedat lliure entre les muralles de Barcelona i la Ciutadella militar. Aquell terreny procedia de l’enderroc d’una part del barri de la Ribera, a tocar de la plaça del Born, un dels nuclis comercials més actius de la ciutat des de l’edat mitjana.
La seva urbanització fou impulsada l’any 1797 pel capità general Agustín de Lancaster, que volia generar ocupació en un context de crisi i tensió social. Aquest passeig es considera el primer que es va dissenyar en una zona perifèrica de Barcelona, i es convertí en model per a altres vies que posteriorment s’obririen fora del recinte emmurallat.
El traçat seguia un esquema lineal i ordenat, pensat tant per al trànsit de carruatges com per als vianants. L’alineació d’arbres, les rotondes, les fonts, els bancs i els elements escultòrics li donaven un caràcter clarament inspirat en l’urbanisme francès de l’època, hereu de les avingudes dels palaus i dels passeigs il·lustrats d’estil neoclàssic. Aquesta concepció responia a la voluntat de fer les ciutats més saludables i, alhora, més belles.
El gravat commemoratiu de la seva inauguració mostra les dimensions originals: 550 metres de llarg i 47 d’ample, amb set fileres d’arbres (813 en total), cascades, sortidors, bancs de pedra i prop d’una cinquantena de fanals.
Durant dècades, l’Esplanada va ser un lloc molt popular d’esbarjo per a la ciutadania. No obstant això, va desaparèixer amb l’enderroc de la Ciutadella i la creació del Parc de la Ciutadella a partir dels anys setanta del segle XIX.
Fonts consultades: Atles de Barcelona. AMB.
 |
| Del llibre: Las calles de Barcelona desaparecidas. Antonio Vallescá. (1945) |
 |
| Passeig de l'Esplanada o Nou de Sant Joan. (1803-1820) |