Les "pudes" de la Barceloneta: les tavernes del moll

A la dreta les pudes de la Barceloneta. (1874) Autor: Joan Martí. (AMB)

Cap a l’any 1830, els primers magatzems del port de Barcelona es van construir “sota muralla”, en el que avui seria el moll de la Barceloneta. Eren de titularitat estatal i es van posar a la venda durant el procés desamortitzador de 1859. La Junta de Comerç n’arribà a tenir una quarantena, però un cop es va edificar un gran dipòsit central, ja no els necessitava. Amb el temps, aquells espais excavats al peu de la muralla van transformar-se en tavernes humils i populars, que el poble batejà amb un nom ben poc atractiu: “pudes”.

I és que, segons narren els cronistes de l’època, el nom era molt encertat. “Puda” és el terme que designa les fonts d’aigües sulfuroses, conegudes per la seva fortor desagradable.

Aquestes tavernes rudimentàries tenien com a mínim dues obertures: una porta i una finestra. L’interior, de sostre baix i volta, era fosc i sense ventilació. Les parets ennegrides pel fum dels llums d’oli, el tabac i els vapors alcohòlics donaven un ambient dens, carregat i humit, d’un origen tan indefinit com clarament mestís. La brutícia s’imposava en tota la seva varietat i, sobretot, el que més hi abundava eren les mosques —espesses, enganxoses, gairebé immòbils.

Les “pudes” més grans comptaven amb un petit escenari al fons, on espontanis podien deixar-se anar amb cants i balls flamencs, acompanyats de guitarres rascades amb passió. El que més s’hi consumia eren begudes alcohòliques de tota mena, servides a granel, moltes d’elles procedents de terres llunyanes que els mariners portaven dels seus viatges arreu del món. Cal recordar que en aquell temps, el port barceloní era el més rellevant del Mediterrani.

Aquest entorn, sumat al perfil sovint marginal de la clientela, propiciava crits, baralles i escenes d’un cert descontrol. Però també hi havia estones de calma en què es menjava, es bevia, es conversava i es jugava a cartes.

Un bon coneixedor del món portuari, Lluís Almerich, no devia exagerar gaire quan afirmava que la taverna napolitana de Crispino —molt coneguda en temps de la dominació catalana a Nàpols— semblaria gairebé un convent comparada amb l’ambient de les “pudes” barcelonines.

Alguns propietaris van voler distingir el seu local dels altres, que eren gairebé idèntics, col·locant a l’entrada restes de mascarons de proa. La iniciativa va tenir èxit i ràpidament altres tavernes la van imitar. Les figures eren ben variades: des d’un tors femení amb aires de sirena fins a un soldat romà amb llança, passant per un rei moro o un mulat amb un gran barret. Fins que, un dia, Francesc Bonjoch va fer famós el que es coneixeria com el “Negre de la Riba” —però aquesta, ja és una altra història, perquè fins i tot Pitarra en va fer literatura.

Text inspirat en l’article original de Lluís Permanyer, publicat a La Vanguardia el 30 de novembre de 2003. Aquesta versió ha estat adaptada i reescrita amb finalitats divulgatives i educatives, sense ànim de lucre.

Nota: El text i les imatges d’aquesta entrada s’han utilitzat amb finalitats educatives i divulgatives, sense cap ànim de lucre. Si algun autor o titular dels drets considera que el seu contingut no ha estat correctament acreditat o prefereix que es retiri, pot posar-se en contacte i faré les modificacions que calguin.