 |
| La font d'en Conna. (1913-1917) Autor: Brangulí. (AMB) |
A Montjuïc hi havia diverses fonts conegudes, no pas per les propietats de l’aigua, sinó perquè eren pròximes i oferien bones vistes. Moltes es convertiren en punts de trobada: a la vora s’hi muntaven establiments improvisats on es podia beure, menjar i fins i tot ballar, cosa que les feia molt populars.
Una de les més famoses fou la font d’en Conna, a l’inici del pendent de Montjuïc, prop del carrer Nou de la Rambla. Tot i que alguns autors la menystingueren, Santiago Rusiñol li dedicà un article l’estiu del 1889. El pintor i escriptor no en lloava precisament la qualitat de l’aigua, que trobava insípida i fins i tot sospitosa de tenir regust de pólvora filtrada del castell, però en canvi descrivia amb humor l’ambient que l’envoltava.
Amb ironia, Rusiñol assegurava que la font estava indicada contra la “gandulitis crònica” i els mals d’esquena, amb una posologia tan pintoresca com prendre’n petits glops en dies senars i, preferiblement, “a morro”. També retratava la clientela: banyistes, dependents, soldats i joves que aprofitaven els diumenges per ballar-hi, sovint amb massa poca prudència.
La popularitat fou tal que l’aigua de la font arribà a ser embotellada i comercialitzada amb nom propi.
 |
| Font d'en Conna, a Montjuïc. Podem veure un grup de persones assentades en taules. Aquesta font desapareix amb l'exposició de 1929. (1914) Autor: Frederic Ballell Maymí. (AMB) |
 |
| Menjador popular Font d'en Conna. 1910-1920 Autor: Brangulí. (ANC) |