 |
| Vista general de Barcelona des de la muntanya Pelada. Masies amb arbres en primer terme, fàbriques de vapor al Pla de Barcelona, a les proximitats de Gràcia i perfil de la ciutat al fons amb la muntanya de Montjuïc a la dreta. (1842) Autor: Antoni Roca Sallent. (Atles de Barcelona) |
Quan l’higienista Monlau va proclamar el seu famós “A baix les muralles!”, no expressava només una opinió personal, sinó un clam compartit per tota la ciutat. Les muralles, que havien garantit la capitalitat de Barcelona a l’edat mitjana, al segle XIX ja l’ofegaven fins a extrems insuportables. El perímetre traçat per Pere III al 1367 havia quedat intacte fins al 1854, quan finalment se n’autoritzà l’enderroc.
La ciutat havia viscut dues revolucions —la comercial i la industrial— i aquesta darrera havia portat onades de mà d’obra a les fàbriques tèxtils. El problema era l’habitatge: l’espai emmurallat no admetia més gent. Es construïen cases sobre arcs i passadissos, es cegaven carrers i els edificis avançaven sobre els buits fins a convertir la trama urbana en un autèntic laberint. Els carros no hi cabien i sovint calia recórrer a gallets de mà per transportar mercaderies. La densitat era tan extrema que es podia anar de Sant Jaume fins a Santa Maria del Mar saltant de terrat en terrat.
Només la Rambla tenia arbres; la resta era pedra i fum. Per això els barcelonins anhelaven sortir a fer fontades al camp, respirar aire pur i tornar abans del tancament dels portals.
Aquest era el panorama que trobà Ildefons Cerdà. Quan va projectar l’Eixample, va estudiar a fons tots els defectes de la ciutat vella per no repetir-los: volia una ciutat nova, oberta i sana. Les muralles de terra van anar caient a cop de pic i pala, i només la muralla de mar va resistir unes dècades més, irònicament la darrera a ser construïda i també la darrera a desaparèixer.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 24 de novembre de 2004.