 |
| Carrer Gran de la Sagrera a principis del segle XX. (Barcelona Desapareguda) |
La Sagrera, en temps medievals, era sobretot un paisatge de masies escampades entre camps de conreu. Un espai aparentment tranquil, però també estratègic: més d’una vegada va acollir les tropes que pretenien assetjar la Barcelona emmurallada.
El topònim Sant Martí de Provençals apareix documentat per primer cop l’any 1004, quan es parla de la vila provincialis. Uns anys més tard, al 1052, ja tenim notícia de l’església de Sant Martí. Però l’origen del nom de la Sagrera té una explicació singular: cap al segle XI es va establir que un radi d’uns trenta passos al voltant de cada temple fos espai sagrat i protegit. No respectar aquest cinturó de seguretat es considerava un sacrilegi.
Un altre element determinant va ser el Rec Comtal. La seva aigua, que proveïa Barcelona, permetia alhora fertilitzar els camps i donar vida a oficis que necessitaven grans quantitats d’aigua, com els blanquers, els tintorers o els adobers. Amb tot, les condicions de salubritat eren precàries i les epidèmies van frenar el creixement demogràfic tant a Sant Martí de Provençals com a la Sagrera.
Amb la industrialització del segle XIX, les fàbriques s’instal·laren aprofitant el Rec i, més endavant, l’arribada del ferrocarril. A les portes de 1930, però, la Sagrera encara era un nucli menut: setze carrers, dues places i una església.
La Guerra Civil i la postguerra van accelerar el canvi. El barri va perdre el seu caràcter industrial i es va convertir progressivament en un espai residencial. Ara, al segle XXI, viu un nou capítol de transformació amb la construcció de l’estació de l’alta velocitat, que convertirà el barri en un punt neuràlgic de comunicacions.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 7 de juny de 1997.
 |
| Església parroquial de Sant Martí de Provençals. (1934) Foto: Liberto Bernet Ruarell. (AMB) |