 |
| Ball a la Font dels Trens Pins. (1914) Autor: Brangulí. (AMB) |
De Montjuïc se’n poden distingir tres imatges: la muntanya de les pedreres, la de les fonts i la de l’Exposició Internacional de 1929. Les fonts, tot i ser antigues, no van esdevenir un punt de trobada popular fins al segle XIX, quan la Barcelona emmurallada patia una densitat asfixiant i els ciutadans buscaven aire lliure i espais de lleure extramurs.
Montjuïc, malgrat ser la muntanya “maleïda” d’on sortien els bombardejos en temps de bullangues, tenia avantatges clars: la proximitat, les grans esplanades on es podien fer balls i la vista privilegiada sobre la ciutat. Entre les fonts, una de les més celebrades fou la dels Tres Pins, situada just sobre l’emplaçament actual de la Fundació Miró. El camí i el viver municipal en conserven encara el nom.
La primera referència escrita és de 1815, quan la policia hi va detenir dotze veïns que celebraven Carnestoltes amb màscares, malgrat la prohibició oficial. Era també l’indret habitual per fer l’“enterrament de la sardina” del Dimecres de Cendra. Amb tanta concurrència, no va trigar a aparèixer-hi un berenador on s’hi menjava i ballava. La sàtira popular del moment ho retratava amb ironia: “On se’n va aquest andalús? A veure com en Lerroux… fa el pa amb truita amb els obrers vora la font dels Tres Pins.”
El record d’aquell ambient popular evoca els hortets que encerclaven la font i les grans berenades que s’hi feien, especialment la del Dimecres de Cendra, coneguda pels infants com el berenar de l’enterrament de la sardina.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 3 d'octubre de 1999.
 |
| Vista general de la Font dels tres pins, a Monjuïc. (1914) Autor: Frederic Ballell Maymí. (AMB) |