 |
| L'escena discorre davant la casa del Gremi de Calderers i la Volta de les Fileteres, i el noi de la dreta és el fill de Pitarra. Font: Museu de Valls, Cultura i Paisatge. |
Quan Francesc Galofré Oller va presentar el seu quadre El passar per la vergonya a la Sala Parés l’any 1892, ningú no podia imaginar l’enrenou que aixecaria. El pintor, fins aleshores poc conegut, es va trobar de sobte amb una fama que ni tan sols els artistes més reconeguts del moment havien assolit.
La sala s’omplia fins a vessar. Les cues eren tan llargues que calgué posar guàrdies per controlar la multitud, i l’exposició es va prorrogar diverses vegades. Es diu que més de 60.000 persones van voler veure de prop aquell llenç immens de 5 per 3 metres. L’impacte va ser tal que els seus companys artistes li van organitzar un homenatge en un restaurant barceloní, amb noms com Rusiñol, Casas, Clarasó, Graner, Pitarra i el seu fill. El mateix Ernest Soler de les Cases, que apareixia pintat al quadre, també hi era. Només hi faltava l’autor, massa malalt per assistir-hi.
Una escena macabra que fascinava
Què hi havia en aquella obra que captivava tant el públic? Galofré havia ressuscitat una de les penes públiques més humiliants de la Barcelona antiga: el “passar per la vergonya”. El càstig consistia a passejar el reu, mig nu i muntat en un ase, per un llarg itinerari de carrers mentre rebia assots en cada cantonada. El botxí, amb un mànec de fusta i una corretja de cuir, era l’encarregat d’executar la sentència, mentre l’alguatzil la proclamava en veu alta. El seguici el completaven quatre mossos d’esquadra, un ajudant del botxí —el “tiracordetes”— i, sobretot, la multitud que assistia encuriosida a l’espectacle.
El recorregut començava a la presó de la carrer Llibreteria i continuava per Bòria, Carders, la placeta Marcús, Montcada, Rera Palau, la plaça de Sant Sebastià, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe, la plaça Nova, Corríbia i Tapineria. Tot plegat, més d’un centenar de cantonades on el reu era colpejat. Un autèntic espectacle de morbositat i escarni que la ciutat havia mantingut fins a 1831.
Galofré no es va estalviar cap detall: el reu duia una “paperina” al cap —una mena de con decorat amb papers de colors i cascavells— i tenia les mans lligades a la sella de l’ase, una peça que avui encara es conserva al Museu d’Història de Barcelona.
L’èxit i les crítiques
El poble n’estava fascinat. Però els cercles artístics no ho van veure amb els mateixos ulls. Rusiñol i Casas, tot i ser amics de Galofré, es van mostrar escèptics amb la temàtica i el to efectista de la pintura, cosa que va trencar la seva relació. El crític Raimon Casellas en va fer una autèntica “rebentada”, mentre Yxart tampoc no se’n mostrava gaire convençut. Només Apel·les Mestres va sortir en defensa del pintor.
El temps tampoc no li va ser favorable: malgrat l’enorme èxit inicial, el llenç no es va vendre mai. Segons relatava Ramon Suñé als anys quaranta, l’obra encara es conservava a casa del fill de l’artista, Galofré Surís. Finalment va acabar al Museu de Valls, la ciutat natal del pintor, on avui continua sent una de les peces més espectaculars de la seva col·lecció.
Un fenomen irrepetible
El passar per la vergonya va ser més que un quadre: va ser un fenomen social. Va mostrar fins a quin punt el públic barceloní estava fascinat per la recreació històrica, pel dramatisme i fins i tot per allò que fregava el morbós. Però també va posar en evidència el divorci entre el gust popular i el criteri dels crítics.
Encara avui, més d’un segle després, aquella tela monumental ens parla d’una Barcelona dura i punitiva, i alhora d’un temps en què la pintura podia congregar multituds com si fos un gran espectacle.
Fonts consultades:
- Museu de Valls.
- Viquipèdia.
- Cultura i Paisatge.
- Lluís Permanyer. La Vanguardia. (30 de març de 2003)
Més informació: https://www.altresbarcelones.com/2009/04/boria-avall.html
Font del plànol: Altres Barcelones.
 |