La casa vella d’Apel·les Mestres

Encara sembla increïble que una casa d’aspecte gairebé rural hagués sobreviscut, fins al segle XIX, en ple cor del Barri Gòtic. Allà, entre el carrer Sant Felip Neri, Montjuïc del Bisbe i la catedral, s’aixecava la casa vella d’Apel·les Mestres, on l’artista passà la seva infantesa fins al 1871.

La residència tenia la porta principal al carrer Sant Felip Neri i una entrada secundària al carreró de Montjuïc del Bisbe, de manera que quedava encaixada entre l’església, el Palau Arquebisbal, l’absis de Sant Sever i la catedral.

No era un edifici harmoniós, sinó un laberint d’afegits i racons que guardava capitells romànics i gòtics rescatats pel seu pare. El que realment meravellava, però, era el jardí: tarongers, llimoners, avellaners i magraners, amb parterres plens de clavells, geranis i malves reials, tot amanit pel cant dels ocells i el repic constant de les campanes.

Apel·les hi jugava descobrint passadissos amagats i misteris de la catedral, mentre la història també hi feia acte de presència: durant la revolució de Prim, el seu pare hi amagà el bisbe Pantaleó Montserrat.

Quan la casa es perdé, absorbida per l’especulació i el pas del temps, en quedà només el record. Apel·les el va immortalitzar amb emoció i nostàlgia en el seu llibre La casa vella, una finestra oberta a una Barcelona ja desapareguda.

Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 16 de desembre de 2006)

Dibuixos: Apel·les Mestres. Font: http://www.endrets.cat/indret/1398/placa-de-sant-felip-neri-ca.html

Fragment del llibre "La Casa Vella" (Apel·les Mestres)

La casa on vaig néixer era un gran casal originalíssim, pintoresc en sos més petits detalls; era ella i no se semblava a cap més. Els meus besavis ja hi havien viscut i mort; cada un d'ells, al passar, hi havia deixat rastre, un record o altre: "aquell quarto va fer-lo l'avi", "aquella finestra va fer-la obrir el besavi". L'un hi havia afegit una golfa, l'altre el celler o l'estable — que de tot això hi havia.

Tenia l'entrada principal al carrer de Sant Felip Neri i una porteta de fugida al carreró del Bisbe; i estava, per lo tant, enclavada entre la iglésia d'aquell nom, el palau del Bisbe, l'absis de Sant Sever—que se n'entrava fins al darrera mateix de casa— i la catedral.

Ençà apuntaven encara pedres de les primitives muralles romanes que li servien de fonament; enllà un reclau de paret recordava l'antic fossar de la catedral, que és lo que, altre temps, havia sigut el nostre jardí. Les parets foranes ensenyaven per tot arreu pedres desbastades i desiguals, maons entrants o sortints, mig corcats molts d'ells, esclatant en coloracions càlides, tot patinat per l'acció dels sigles. Les parets interiors del pis-baix eren emblanquinades —capa sobre capa— i per lo tant plenes de bonys i d'ondulacions on hi vèiem carotes i figures estranyes; els sostres, embigats amb bigues sense escairar, desiguals i boterudes; les de la cuina, sobretot, conservaven tots els grops i tortuositats de l'arbre. Els trespolats eren de rajola basta a sardinell; en el celler i soterrani... res, la terra apisonada. La cuina conservava encara la llar de foc, on ens ficàvem, el vespre, per veure si encertàvem a afinar una estrella pel forat de la xemeneia.

Limitava el jardí, per un costat, la plaça de Sant Felip Neri amb la iglésia i l'Oratori dels padres; per davant una casa més vella, més rònega, més pintoresca encara que la nostra, i que per tradició anomenàvem del Fosser, per haver sigut durant l'edat mitja i fins a començos del sigle dinou l'habitació del fosser de la catedral. Un dels seus cossos principals era una torra gòtica asseguda sobre el basament d'una torra romana, pariona de les de la Plaça Nova.

En fi, tancaven el jardí, per l'altre costat, els terrats baixos de la casa del mestre de Capella de la mateixa catedral i les teulades de cal Bisbe, coronades per sa típica torratxa, i més enllà pels campanars de la Seu.

El jardí, com he dit, havia sigut fossar, i no podíem donar-hi un cop de cavaguet o de tallantó, que no desenterréssim ossos de mort i sobretot dents i queixals que tornàvem a colgar cuidadosament perquè els pobrets dels seus antics propietaris no es vegessin obligats, el dia del Judici, a anar-los a buscar a reu amb una "candeleta al cul", lo quals se'ns figurava penosíssim atesos el desori i la fosca que forçosament deurien regnar en tan terrible dia.

Estava tot ell plantat de tarongers, llimoners, magraners, avellaners i trompeters (datures). Com a plantes, hi florien les usuals en tots els jardins d'aquell temps: cascalls, carolines, geranis, nyanyos, clavells de moro, flors de lis, lliris de Sant Josep, malves reals, espuelas... i juans de noche (aixís anomenàvem i segueix anomenant tothom les nitagues, qual nom català es gairebé totalment desconegut). Roses i clavells no ocupen quasi cap lloc entre els records de la meva infància, perquè aquestes flors no es feien en nostre jardí poc assoleiat. Les olors, doncs, que em transporten an aquell temps i an aquell lloc són la de la flor de taronger a la primavera, la del trompeter (en ses quatre florides de les quatre Mares de Déu) i la de les nitagues en les encalmades i delicioses vesprades d'estiu, mai xafogoses en aquell oasi. ¡Quin encís tan especial hi trobava en aquelles fragants campanetes, capritxosament pintades de vermell i groc, que s'obrien amb el misteri del capvespre!...

En una banda del jardí sostenia tot una rastellera de capitells romànics i gòtics —restes dels convents de Santa Caterina, Sant Francesc i altres convents, iglésies i fins cases particulars— que el meu pare havia anat adquirint a llur desaparició. En alguns d'ells, entre fullaraca, apareixien caparrots grotescos i bestiotes estrafolàries. Entorn d'un d'ells campejaven els tres Reis a cavall; aquest era el meu preferit.

Font: https://www.endrets.cat/en/textos/la-casa-on-vaig-neixer-era-un-gran-casal/2854