 |
| Composició en forma d'arbre on hi ha representats tots els gremis de la Barcelona de l'Antic Règim, amb filacteris amb el seu nom i representació del sant patró. (1929) Autor: Joan Vila Pujol. (AMB) |
Fa més de dos-cents anys, l’organització de la classe treballadora a Barcelona era molt diferent de l’actual. Els anomenats artesans estaven agrupats en gremis, que podien ser oberts o tancats. Els gremis oberts no exigien període d’aprenentatge i permetien l’associació lliure dels treballadors, mentre que els tancats controlaven en exclusiva un ofici o mercat dins la ciutat. Tot i que predominaven els gremis tancats, els oberts contribuïen a evitar monopolis excessius.
Hi havia oficis que es subdividien; per exemple, dins els sabaters es diferenciaven els que feien calçat nou i els que només el reparaven, i cadascun tenia el seu propi gremi.
Cada gremi estava format per cinc estaments: aprenents, oficials, mestres, jurats i confraries. Els aprenents hi entraven mitjançant contracte amb el mestre i els seus tutors, i havien de rebre manutenció i formació fins a completar els anys estipulats d’aprenentatge. Els oficials treballaven sota compromís de com a mínim dos anys i rebien un salari que incloïa alimentació, allotjament i roba. Els conflictes laborals es resolien dins del mateix gremi, a través dels jurats.
Els mestres ocupaven el rang més alt. Per arribar-hi calia haver estat aprenent i oficial, i superar una prova que consistia en elaborar una “obra mestra” davant els jurats. Aquests, juntament amb els custodis, vetllaven pel funcionament intern, inspeccionaven tallers i mercats, i controlaven la qualitat dels productes. Els jurats eren designats pels mestres, mentre que els custodis eren escollits tant per mestres com per oficials.
Les confraries actuaven com a veritables mutualitats: oferien ajuda en cas de malaltia, asseguraven l’enterrament dels agremiats i donaven suport a vídues i orfes.
Els gremis solien agrupar-se en carrers concrets, sovint batejats amb el nom de l’ofici, com Argenteria, Tapineria, Corders o Sombrerers. També disposaven d’una capella i d’un Sant Patró, la imatge del qual sovint decorava façanes i cantonades.
L’any 1805 encara no es coneixien les lluites entre capital i treball, ja que la força col·lectiva dels gremis afavoria la cohesió social. El més important era el dels teixidors, atès que la indústria tèxtil del cotó i de la seda era la més pròspera. Només al sector del cotó hi treballaven més de 20.000 persones, i unes 2.000 més es dedicaven a fabricar i reparar telers i altres eines.
Els salaris no eren alts, però cal tenir en compte que sovint incloïen manutenció i allotjament. Els teixidors de fil podien guanyar entre 32 i 50 rals setmanals, segons el tipus de teixit. Els d'empreses, que eren la majoria, cobraven només 18 o 20 rals. Les dones, que no podien formar part dels gremis, cobraven entre 2 i 6 rals diaris per treballar als telers, i la majoria tenien entre sis i vint anys.
A la construcció, els paletes guanyaven 8 rals al dia, i els més qualificats, 10. Els peons cobraven entre 75 cèntims i una pesseta, i els nois entre 38 i 50 cèntims. Els picapedrers cobraven prop de 2 pessetes diàries, un sou similar al dels fusters.
La declaració de guerra d’Espanya contra Anglaterra va provocar el tancament de moltes fàbriques a Barcelona aquell mateix any, deixant gran quantitat d’obrers sense feina. Per pal·liar la crisi, el capità general va subhastar solars i va destinar els diners a la construcció d’habitatges a la Barceloneta, amb l’objectiu de donar ocupació als treballadors. També es van treure a concurs públic uns rentadors municipals i es va obligar els deutors a posar-se al dia amb els pagaments.
Així era, a grans trets, la situació de la classe obrera a Barcelona l’any 1805.
Font consultada: Miguel Sastre. La Vanguardia. (31 de desembre de 1904)