La torre que mai no va existir a l’Exposició Universal de 1888

Construcció del monument a Cristòfor Colom. (1888)
Foto: A. Esplugas. (AMB)

A les vigílies de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, la ciutat bullia d’activitat. El temps era escàs i els problemes molts, però tot i així, un any abans algú va proposar un projecte sorprenent: aixecar una gran torre.

La idea sorgia arran de la notícia que Gustave Eiffel havia dissenyat per a l’Exposició de París de 1889 una estructura de ferro gegantina. Inspirat en aquell projecte, l’enginyer tolosà J. Lapierre va venir a Barcelona el 1887 per oferir una torre de fusta de 200 metres d’alçària que s’havia d’aixecar al parc de la Ciutadella. La proposta, però, fou desestimada sense gaire debat.

Poc després va aparèixer una nova iniciativa, aquesta vegada de Pere Falqués. L’arquitecte plantejava una Torre Comtal, pensada amb caràcter permanent i construïda amb pedra, maó i ferro. Tot i que la Comissió de l’Exposició li donà el vistiplau, mai no es decidí on s’havia d’aixecar: primer es parlà de la Ciutadella, després del Fort de Don Carles, i fins i tot d’un solar privat. El projecte es va anar llanguint fins a desaparèixer.

Mentrestant, l’atenció ciutadana es va concentrar en l’estructura de ferro muntada per Joan Torras per al monument a Colom. Aquell paral·lelepípede metàl·lic de 53 metres d’alçària impressionava tothom. La seva transparència permetia veure les obres del monument i es convertí en un espectacle en si mateix: els barcelonins es reunien per veure desfilar els cavalls que arrossegaven les peces gegantines.

L’admiració fou tan gran que molts van demanar que aquella estructura provisional es conservés i es traslladés a la Ciutadella. Fins i tot l’Associació d’Arquitectes de Catalunya es va posicionar a favor d’aquesta idea.

Amb tants projectes, presses i improvisacions, la ciutat semblava viure en un estat d’exaltació permanent. No és estrany que alguns observadors del moment la definissin amb un nom que encara ressona: “la ciutat dels bojos”.

Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. (19 de gener de 2023)