.jpg) |
| Vista panoràmica del passeig de Gràcia. En primer terme l'Hotel Colón i la casa Pascual i Pons, al fons el Tibidabo. (1908-1912) Foto: Francesc Sucarana Soldevila. (AMB) |
El passeig de Gràcia va néixer com una resposta a una crisi econòmica que afectava les classes més desafavorides. El capità general de Catalunya va impulsar la seva construcció com a projecte d’ocupació. Així, un antic camí estret es va transformar en un ampli passeig enjardinat, molt ben rebut en una Barcelona encara emmurallada.
La burgesia hi va veure de seguida el seu atractiu, i el passeig es va convertir en punt de trobada social. Aviat s’hi van instal·lar quioscos, jardins, teatres —com el Tívoli—, i fins i tot un parc d’atraccions, els Camps Elisis. Més tard, el Pla Cerdà va respectar aquesta realitat i va fer del passeig de Gràcia l’eix vertebrador de la Dreta de l’Eixample.
A mesura que s’hi afincava l’aristocràcia, també hi sorgiren formes d’exhibició social, tant a peu com amb carruatges. L’arribada del modernisme hi va afegir esplendor, amb edificis icònics com la Pedrera, tot i que no sempre van ser ben entesos. L’arquitectura i el disseny —com les faroles de Falqués— van generar polèmica, però també singularitat.
Amb el temps, van arribar-hi grans cafès, botigues de luxe i cinemes. El pas del temps, però, i l’arribada del cotxe van canviar els costums: el passeig es va buidar de vianants i es va omplir de trànsit i bancs. Tot i això, entitats com l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia van lluitar per recuperar-ne l’esperit, aconseguint l’ampliació de voreres i la revitalització de l’espai.
Avui dia, el passeig de Gràcia és una de les avingudes més prestigioses del món, reconeguda pel professor Allan Jacobs en el seu llibre Great Streets. Malgrat això, queda pendent la restitució del monument dedicat a Pi i Margall, que ha estat desfigurat, fet que l’autor considera una greu pèrdua històrica.