El Canal de la Infanta: un rastre d’aigua al cor de Montjuïc

Vista general de la carretera de Port i el canal de la Infanta. A la imatge, veiem a l'esquerra conreu d'horta, el canal, i al fons, el pont dels Ferrocarrils Catalans, “el Tren de la Potassa”. Esquerra, cap al port; dreta, cap a Bordeta. (1935) Autor desconegut. (AMB)

Durant gairebé dos-cents anys, el Canal de la Infanta va portar l’aigua del riu Llobregat per regar els camps del Baix Llobregat i alimentar algunes indústries. Creuava municipis com Molins de Rei, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, L’Hospitalet i Sants, i acabava el seu recorregut a Barcelona, a prop del mar. Avui, la major part del seu traçat ha desaparegut, i només se’n conserven alguns vestigis.

Orígens i història

Construït entre 1817 i 1820, el canal va ser la primera infraestructura d’aquest tipus finançada amb capital privat, després que Ferran VII eliminés l’exclusivitat de la corona sobre aquestes obres. Inicialment es va anomenar Canal Castaños, en honor al capità general de Catalunya, però el 1819 la infanta Luisa Carlota de Borbó va inaugurar-lo, i el nom va canviar definitivament.

Un ús diversificat

A més de regar els camps, algunes fàbriques utilitzaven l’aigua per generar energia. Però amb la revolució industrial, l’energia hidràulica va perdre protagonisme i el canal va començar a caure en desús, fins a quedar gairebé oblidat.

Vestigis a Barcelona

A la ciutat, només sobreviu un fragment al costat del mur del cementiri de Montjuïc, prop de la porta principal i de la carrer de la Mare de Déu del Port. Cobert de vegetació, aquest tram final del canal és un record silenciós d’una infraestructura que va marcar la història agrícola i industrial de la comarca.

Font consultada: Xavi Casinos. Article publicat a La vanguardia. (25 de febrer de 2018)